El consultori

Hola. Fa poc he desobert aquest portal web per joves, i m'encanta. No estic segura de si aquesta consulta que tinc, es de la mena que vosaltres responeu. Bé, per si de cas, jo vos ho explic. A 3r d'ESO vaig repetir curs, i vaig coneixer a un noi a la nova classe, seia davant meu a classe i m'ajudava en les assignatures que més em costaven. A 4t vam començar a ser amics, quedar, etc, i em va començar a agradar. Varem anar junts també a batxillerat, i em va continuar agradant. A febrer de 2n de batxillerat, em va dir que jo li agradava i varem començar a sortir. Varem començar bastant bé i era molt feliç. La cosa és que no sé per què, la cosa aquesta de tenir novio em va costar més del que pensava. Ha estat el meu primer novio, el meu primer petó, i la primera persona que m'ha agradat. El que passa és que a la meva família el tenir parella... No es que no vulguin, es que es com tabú, i això va fer que les coses m'agoviassin una mica. Em costava mostrar afecte en públic, dir-li coses tendres quan hi ha més gent, fer-li petons amb gent mirant... No el vaig presentar mai com novio a la família. Ja el coneixien des de 4t d'ESO que teniem el mateix grup d'amics i anavem sempre junts. Però suposo que havien de pensar alguna cosa, quedava amb ell tot sol, venia a dormir a casa, jo anava a casa seva a dormir... Però mai els vaig dir directament, per això que he dit que era com un tema tabú. Crec que té a veure amb la meva incomoditat amb el tema, però el meu germà va presentar una vegada a una novia que tenia, i la cosa no va acabar bé, encara que estic d'acord amb la meva família en aquest cas, perquè la noia era bastant problemàtica, fumava, bebia alcohol tot el dia, apostava... Bé, el cas, que amb el meu novio tot pareixia bé, vam estar uns quants mesos, però ja per setembre em va començar a dir que ell volia més, que ell sabia que jo l'estimava, i que ell m'estimava, però a vegades, el que jo feia de no mostrar tendresa, de no dir res a la meva família, tot i que sabia que no era això, a vegades li feia mal i li feia pensar que jo m'avergonyia d'ell. A jo, aquesta confessió em va posara molt trista, vaig intentar canviar, però no em sortia. Al final, a finals d'octubre, abans de Halloween, em va dir que volia tallar. Em va explicar que ell encara m'estimava molt, i que sabia que jo no li feia mal de forma deliberada, però que creia que no podia seguir així, i s'adonava que jo ho intentava i que em posava trista pels seus sentiments, i que creia que el millor per tots dos, era tallar, per que sense volver, tot i estimar-nos molt, ens fariem mal i no volia això. El cas es que d'això ja fa quasi 1 any, ja torna a ser finals d'octubre, i jo encara no aconsegueixo oblidar-lo. No atur de pensar en ell, de rememorar records junts, de veure coses i pensar en ell, de viure algries i desgracies i voler contar-li a ell el primer... Crec que aquesta anyorança, aquesta tristesa i la plorera que m'ha vengut alguna nit no són sanes. Pot ser al principi sí, però ja ha passat molt de temps. Tot i que ja no estudiem junts, anem a la mateixa universitat i agafem el mateix metro, ja que vivim a la mateixa zona també, o sigui, que ens hem vist qualque vegada i hem parlat (vam decidir intentar quedar bé, ja que no voliem fer-nos més mal i tallar de forma dolenta ens faria mal). Pel que em va dir, ja fa com 5 o 6 mesos que ell ja està bé. Jo no he estat del tot sincera amb ell, perquè no vull que se senti malament, culpable nir res, i l'he dit que també estic bé. Però el pitjor de tot és que ara quan el veig, sol anar amb un amic (quan sortiem junt el vaig coneixer i em caia molt bé) i em sembla que ell, el meu ex, no vol veurer-me, sento que se sent obligat, i pareix que em fa més cas el seu amic que ell. I això em destrosa. Sé que he estat una de les persones més important per ell durant molt de temps, i que m'ha estimat molt, però ara mateix sento que li dono un poc igual, que no li import, i això em fa mal. Per jo segueix sent una de les persones més importants, tot i que ja quasi ni parlem, no sàpiga res de la seva vida ni res. Com puc fer per aconseguir superar la ruptura? Sempre m'ha tractat molt bé, és una bona persona... No crec que mai deixi de ser important per mi, però que puc fer per deixar de patir? També vull que ell sigui feliç, i en cas de que comenci a sortir amb una altra persona, vull alegrar-me per ell, però ara mateix crec que això em destrosaria? Com puc fer per alegrar--me per ell, no patir...? Tot. Crec que he repetit algunes preguntes, ho sento. Ja no sé ni el que dic, estic molt embullada. Ah, no sé si ho he dit, pero vam estar junt quasi 9 mesos. Hi ha gent que diu que és molt, altres que diuen que és molt poc perque estigui així de malament... Això no li he dit a ningú, ni al meu germà, ni als meus pares, ni als meus amics... Em costa molt tenir confiaça amb la gent per coses que em van marcar a la infància, i ni tan sols a la meva millor amiga li he contat tot, no aconsegueixo confiar. I la idea d'anar a un psicòleg em dona ansietat.

Hola, consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Primer de tot, una abraçada molt forta per la situació que estàs passant.

Una ruptura sempre fa mal quan estimes molt una persona i el dol, vulguis o no, s’ha de passar. El dol pot durar dies, mesos o anys, depèn de la persona i dels seus sentiments.

Per tant, deixar de patir és molt difícil. El que sí que pots fer és permetre’t estar trista i plorar, perquè, al final, amb el pas del temps, ho acabaràs sanant a poc a poc.

És clar que et recomanaria anar a un psicòleg o a una psicòloga. No és res de l’altre món, no et pensis que és un lloc on faci por anar, ja que moltíssimes persones van al psicòleg després de ruptures o quan passen per situacions difícils. Pel que tu dius, has tingut una infància complicada i, per tant, segur que et pot anar molt bé anar al psicòleg.

Tot i això, és decisió teva i tampoc passa res si no hi vas.

El que sí que veig és que a ell no li has dit en cap moment que el trobes a faltar. En principi, no passaria res per dir-l’hi i potser t’ajudaria a desfogar-te una mica, però això només ho sabràs tu.

Si et ve de gust dir-l’hi, li pots dir i parlar amb ell, ja que era una persona amb qui tenies molta confiança i potser t’ajuda a superar-ho millor o a estar millor. Tot i això, valora també com et podria afectar aquesta conversa.

I la meva recomanació és que parlis amb aquelles persones amb qui tens més confiança. Si amb els teus pares o la teva família et costa, parla amb la teva amiga, ja que, al final, per això hi ha les amistats, per poder ajudar-vos entre vosaltres.

Espero haver-te ajudat!

Una abraçada.

La María Gisbert t'ha moderat el missatge amb el suport de l'Estrella Dorca, psicòloga experta en joves.



Moltes gràcies per la teva consulta!