El consultori

Hola, doncs ara potser el que escriuré no tindrà gaire sentit, em sap greu, però necessitava dir-ho a algú. Crec que no estic bé, ja fa uns mesos que noto com si una espècie de foscor formés una bola sota e meu pit, i, a vegades, s'escampés per tot el meu cos, aquesta bola està allà sempre i no marxa. Al final m'hi he anat acostumant una mica, però això no fa que marxi. Tinc la sensació de que ningú em pot entendre, i de que m'ho mereixo. Jo mai he sigut molt sociable, amb prou feines he aconseguit tenir 5 bons amics/amigues en tota la meva vida, i sento que és com si m'ho busqués. A primària, em van arribar a fer bullying, però ningú no feia res. No era res greu, era simplement mental, però ho passava molt malament, tothom s'enreia de mi i sempre em quedava sola, però mai ho vaig dir als meus pares, no creia que hi poguessin fer res, i encara tampoc ho crec, no els hi confiaria cap secret important, ni que m'hi anés la vida. Doncs la questiò és que des de l'any passat tinc una molt bona amiga, li direm Anna, doncs resulta que l'anna, obviament, té més amigues a part de jo, i no em fa res, crec que tothom pot fer el que vulgui, però, simplement, per alguna raó tothom em segueix odiant, no es que tipo m'ho diguin a la cara, ni que m'insultin, ni res de tot aixó, simplement son coses que no m'haurien d'afectar, però, realment, afecta que algú es posi a quasi suplicar per no haber de fer un treball amb tú, i jo simplement m'he de quedar allà plantada sense fer res, perquè en el fons vull que algú em veigi. Avui també, una nena s'ha enfadat perque no li he volgut passar UN exercici d'anglés, i m'ha ficat la culpa a mi x haber tret menys nota. També em passa que la gent només em parla per demanar-me deures o apunts (a excepció de l'anna) i no sé ben bè com em sento sobre aixó, l'únic és que bé no estic. A més, crec que tinc depressiò, no ho sé, però pràcticament no passa un dia sense que acabi plorant al llit, fins i tot algún dia he passat en marxar,i sento com que no puc fer res. Però alhora crec que estic siguent massa exagerada, sé que hi ha gent que està molt pitjor, i no vull ferme limportant, però la veritat és que no sé que fer.

Hola, consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Primer de tot, una abraçada molt forta. Pel que dius, estàs passant per un moment molt dur i trist.

Dir-te que, a vegades, aquelles persones que han patit bullying en el passat acaben tenint el sentiment que “la culpa és meva”, però aquesta no és la realitat. NINGÚ es mereix que el tractin malament o que l’excloguin, ja que això pot acabar afectant de manera contundent l’autoestima.

Hi ha una feina important a fer per poder sanar aquesta experiència traumàtica, ja que pot acabar condicionant molt la teva manera de relacionar-te amb els altres i també la imatge que tens de tu mateixa.

Sé que has dit que no penses explicar res als teus pares (tot i que jo t’animo a fer-ho), però sí que pots optar per parlar amb l’equip de psicopedagogia del centre on estudies o bé intentar acudir a un psicòleg. Si no vols explicar als teus pares la història completa perquè no et sents preparada, pots proposar-los que vols anar al psicòleg perquè últimament et sents desmotivada i una mica trista.

També és important que no hagis de gestionar tot això sola. Si en algun moment la situació empitjora o et sents en perill, avisa a un adult de confiança o a un professional que et pugui ajudar.

Espero haver-te ajudat. I recorda que, quan una persona pateix bullying, no és culpa de la víctima, sinó de l’agressor.

Molts ànims, és una situació complicada.

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de l'Estrella Dorca, psicòloga experta en joves.