El consultori

El meu pare necessita ajuda psicològica, perquè no està bé, però no es deixa ajudar. És un home que sempre està de mal humor, crida i ens renya per qualsevol cosa. Quan ell és a casa, ningú no pot estar còmode ni tranquil. Quan arriba de la feina, tothom deixa d’estar relaxat i ens posem a fer alguna cosa per evitar que s’enfadi. Cada dia em desperto sentint els crits del meu pare dirigits a la meva mare per qualsevol motiu, ja sigui perquè la camisa no està neta o ben planxada, o perquè ha tingut un mal dia a la feina. Ell no es prepara ni la roba ni fa pràcticament res a casa, ni tan sols recull un plat. Tot i això, es passa el dia dient que ho fa tot ell i que està molt estressat. Sento que no exerceix el seu paper de pare, sinó que es limita a cridar i a culpar la meva mare del comportament del meu germà, com si ell no tingués cap responsabilitat en l'educació del seu fill. Jo he assumit el paper de mare del meu germà petit des de sempre. Ens portem set anys i suposo que als meus pares ja els anava bé que fos així. El meu germà només em fa cas a mi, mentre que als meus pares els ignora completament. Aquesta situació m'ha fet assumir unes responsabilitats que no em corresponen i que em pesen molt emocionalment. Vull demanar ajuda perquè la meva mare m'ha explicat que li agradaria divorciar-se del meu pare, però que no s'ho pot permetre econòmicament, ja que amb el que cobra no podria pagar un lloc on viure. Diu que continua amb ell per nosaltres. A més, té por que, com que el meu pare és una persona molt negativa, trista i que sembla que podria estar passant per una depressió, fes alguna cosa contra ell mateix si li parlés del divorci. De fet, alguna vegada el meu pare m'ha dit que pensa que s'hauria de suïcidar i que tots estaríem molt més feliços sense ell. És molt dur sentir aquest tipus de comentaris del teu propi pare, perquè em fan sentir responsable del seu benestar emocional, tot i que sé que no em correspon carregar amb aquest pes. Em sento la psicòloga de la família, la mare del meu germà petit i la persona que intenta reconciliar el meu pare i la meva mare quan es barallen. Sento que he d'estar pendent de tothom i que no tinc prou espai per preocupar-me de mi mateixa ni per viure la meva pròpia vida. De vegades, fins i tot, no vull tornar a casa. Quan faig plans amb les meves amigues o amb la meva parella, el meu pare deixa de parlar-me quan torno. Només em torna a dirigir la paraula quan li dic que soc més feliç a casa, cosa que em fa sentir culpable per voler tenir una vida pròpia i gaudir de moments fora de l'entorn familiar. Tot plegat m'està afectant molt emocionalment. Sento que no soc gaire feliç i que visc en un ambient de tensió constant, en què sempre he d'estar pendent de l'estat d'ànim del meu pare i de com es troben els altres membres de la família. Vull demanar ajuda perquè no sé com gestionar aquesta situació. No sé com puc ajudar la meva mare i el meu germà sense continuar assumint responsabilitats que no em corresponen, ni com puc protegir el meu benestar emocional enmig de tot això. Necessito que algú m'escolti, m'orienti i m'ajudi a entendre què puc fer, perquè sento que aquesta situació m'està superant i que jo també necessito ajuda.

Hola, consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Des d’aquí t’enviem una abraçada molt forta. Carregar amb tota la gestió emocional de la família és un pes molt gran per a una filla, ja que aquesta responsabilitat hauria de ser de cadascú.

El context és difícil, ja que, pel que dius, el gran desestabilitzador de la casa és el teu pare, i ell no està disposat a demanar ajuda.

El meu consell és que parlis amb la teva mare de com et sents i, de mica en mica, vagis deixant el rol de responsable de la família per anar-te convertint només en la filla. La filla que té una família i l’estima, però també la filla que té una vida.

Pel que veig, tens 20 anys. Per tant, una molt bona opció seria que comencessis teràpia. No esperis que tot això t’exploti; intenta començar a exterioritzar-ho ja. Parla del tema amb algun amic de confiança o amb la teva parella.

Hi ha una feina important a fer: anar deixant que els altres es gestionin ells mateixos i tu deixar de ser qui posa ordre, ja que no et correspon aquesta responsabilitat.

És una situació complicada, ja que fer canviar el teu pare no està a les teves mans, sinó a les seves. Per tant, el que sí que pots fer és començar a cuidar-te tu i protegir el teu benestar. Hi ha una diferència molt gran entre intentar ajudar i fer-se càrrec, intenta posar alguns límits, per exemple, no fer de mediadora entre els pares, no responsabilitzar-te de l’estat emocional del pare ni de la mare i quedar amb amics o fer plans sabent que no estàs fent res malament.

Espero haver-te ajudat una miqueta…

Molts ànims!

Estrella Dorca

Psicòloga sanitària

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de l'Estrella Dorca, psicòloga experta en joves.



Moltes gràcies per la teva consulta!