El consultori

Hola! Tinc un tema que en teoria està relacionat amb el meu nòvio, però que en realitat té més a veure amb mi. Amb el meu nòvio portem gairebé 2 anys junts i estem super bé, de fet millor que mai, ja que noto com tots els petits problemes que teníem fa un temps es van arreglant i tot ens augura un futur molt bo com a parella. En soc conscient i a més m'ho diu tothom. El tema és que jo no puc evitar tenir pors sobre la nostra relació. Hi ha una mena de patró: tinc les mateixes pors de sempre, després em relaxo perquè me n'adono que ni hi ha res del que preocupar-se, i després hi torno. Fins fa no més que un dia seguia sense entendre perquè tenia tanta por, sobretot pors que creia superades. Hi he estat pensant molt i m'he adonat que totes tenen una cosa en comú: són, en resum, por a cagar-la i que la relació se'n vagi a la merda per culpa meva. Fins i tot si estic fent les coses bé, tinc la sensació que inconsientment busco perills potencials que donin la possibilitat, per remota que sigui, de "cagar-la" amb ell. Per donar context, cal dir que soc una persona molt autoexigent i no és el primer cop que em preocupa fer-ho malament en algun àmbit de la meva vida. Però amb ell és més fort que ningú, perquè si el perdés...crec que no m'ho perdonaria mai. L'estimo més del que he estimat mai a ningú. Penso bastant en el tema, i crec que podria ser que això em vingués de la meva autoexigència, i de que no confio prou en mi mateixa. Però la questió és, per què? Per què tinc tanta por de cagar-la? Diria que soc bona nòvia, i sempre que faig algo malament faig bastanta autocrítica, tant amb ell com amb altra gent. Llavors, per què tinc tan poca fe en mi mateixa? Per què tinc tanta por de mi mateixa? Gràcies!

Hola consultora!

Primer de tot, moltes gràcies per escriure’ns! Entenc que totes aquestes preguntes t’estiguin fent capficar i això és difícil de gestionar. 

Tu ens planteges vàries preguntes, per què tens tanta por de cagar-la, tan poca fe en tu mateixa i fins i tot por de tu mateixa i de fer les coses malament. A mi m’agradaria preguntar-te, quanta estona ocupes la teva ment pensant en el que podria anar malament en el teu dia, i quanta estona ocupes pensant en el que realment ha anat bé o ha anat malament?

A vegades hipotetitzem i els pensaments intrusius es colen als nostres caps per explicar-nos possibles resultats més aviat catastròfics del que pot arribar a passar, i això ens desconnecta una mica del present i de la realitat. Planteja’t, què és realment el que esteu vivint tu i el teu nòvio? Segurament siguin totes aquestes coses que veus que us auguren un futur molt bo com a parella, i també alguns petits problemes que aneu solucionant. Et diria que miris de parar al teu cap quan comenci a catastrofitzar i li diguis, quina és la realitat del moment? Què està passant entre nosaltres? Potser això t’ajudi a no anar tan enllà i no carregar-te tota aquesta responsabilitat anticipada.

Espero haver-te pogut ajudar!

Una abraçada! 

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Vilar, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!