El consultori

Em dic Marc i, quan era petit, tothom deia que el mossèn era un home exemplar. Si treia bones notes, ell em felicitava. Si ajudava a missa, em deien que era un orgull per a la parròquia. Els adults somreien cada vegada que deien que jo era "el seu preferit". Ningú es preguntava per què aquella frase em feia sentir incòmode. Jo tampoc sabia posar-hi nom. Només sabia que cada diumenge m'agradava menys anar a l'església i que, quan intentava explicar que alguna cosa no anava bé, sempre hi havia algú que responia: "No diguis bestieses, és un home de Déu". El més estrany és que els nens aprenem molt aviat quines coses es poden dir i quines és millor callar. Aprens a somriure, a fer veure que tot va bé i a pensar que potser el problema ets tu. Anys després vaig entendre que el problema no era jo. El problema era un adult que va abusar de la confiança d'un nen i una comunitat que preferia protegir la seva imatge abans que escoltar-lo. I encara em pregunto: quants nens han callat perquè tots els grans ja havien decidit, per endavant, qui era el bo de la història?

Hola,

Tristament, la vivència que expliques no és un cas aïllat. És una realitat que s'ha repetit al llarg de la història, tant en aquest context com en molts altres. Les persones agressores acostumen a construir una imatge de confiança i de respecte al seu voltant, fet que els facilita guanyar-se la credibilitat dels adults i, alhora, el silenci de les víctimes.

Acceptar que un menor d'edat ha patit abusos sexuals és una realitat molt dura. De vegades, alguns adults prefereixen negar-ho, minimitzar-ho o pensar que hi ha d'haver una altra explicació abans d'afrontar el que realment ha passat. Tot i que aquesta pot ser una manera d'intentar protegir-se del dolor que genera aquesta realitat, el resultat és que moltes víctimes se senten invisibilitzades, qüestionades i desprotegides quan més necessiten ser escoltades.

A més, els abusos sexuals infantils poden deixar seqüeles que acompanyin la persona durant molts anys, i fins i tot tota la vida. Poden afectar el benestar emocional, les relacions personals i socials, l'autoestima, la confiança en els altres i també la vivència de la sexualitat. Per això és tan important que les víctimes siguin escoltades, cregudes i puguin rebre l'acompanyament que necessiten perquè aquestes seqüeles no condicionin tota la seva vida i puguin recuperar el seu benestar de manera progressiva.

Gràcies per tenir la valentia de compartir la teva història. Per sort, avui dia els abusos sexuals infantils són una realitat cada vegada més visible. Hi ha serveis, entitats i associacions que ofereixen informació, suport i acompanyament a les persones que n'han estat víctimes. També existeixen protocols en molts centres i, en general, se'n parla més que abans. Tot això facilita que moltes persones puguin identificar el que han viscut i s'atreveixin a demanar ajuda. Tot i així, quan ets un nen i ningú t'explica què està passant o veus que tots els adults del teu entorn fan veure que no passa res, és molt difícil entendre què està succeint i saber com actuar.

Per aquest motiu, és tan important el que has fet tu compartint aquesta experiència. Explicar-ho, denunciar-ho i fer-ho visible ajuda a trencar el silenci que durant tant de temps ha protegit els agressors. També ajuda altres persones que han viscut situacions semblants a sentir-se menys soles i a entendre que mai van ser responsables del que els va passar.

Tant de bo arribi un dia en què cap infant hagi de callar perquè els adults ja han decidit, abans d'escoltar-lo, qui és "el bo de la història". Escoltar els infants, creure'ls i protegir-los sempre ha de ser la prioritat. Cap autoritat, càrrec o prestigi no pot estar mai per damunt del seu benestar i dels seus drets.

Gràcies per la consulta i una abraçada!

@psico_crisalbo

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Cristina Albó, psicòloga experta en sexualitat. 



Moltes gràcies per la teva consulta!