El consultori

Hola! Quan tenia 13 anys em van diagnostica tdah i inteligencia limit, ja que a l’escola casi cada dia m’expulsaven per els meus comportaments impulsius i distruptius, sempre m’he sentit diferent a la resta, i no em relacionava amb gaire gent numes amb 2-3 que eran les meves amigues de veritat. Llevors els 14 anys vaig començar inconsienment a menjar menys, no esmorzava i numes dinava i sopava, i feia molt esport jugar en un club de futbol, correr… llevors doncs estava bestant prima pero bueno ningu u veia malament el contrari sempre em deien que envejavan el meu cos. A mi sincerement m’ha la palava molt. Els 15 anys vaig començar a sentir-me angoixada,m’enfadava moltes vegades, i cada cop sentia mes que aquest mon no estava fet per mi. Llevors va ser quan vaig començar a controlar el menjar si estava trista no menjava, cada cop tenia l’estomac mes petit, vaig anar perdent la gana i vaig començar a restringir molt al menjar. Fins que a l’estiu del 2023 vaig arribar a estar amb un infrapes molt signifiticant, vaig perdre la regla i el cor m’anava lent. Com que ja anava a salut mental desde els 13 anys doncs el veurem aixo em van ingressar directament amb sonda, ja que no tolarava el menjar. Desde aquell dia d’agost del 2023, no he pogut curarme del tca, he anat passant per molts ingressos a diferents hospitals de catalunya i sempre que he sortit m’han hagut de tornar ingressar ja que no numes era el tca si no que tambe estava molt desregulada m’autolesionava, m’en anava de casa… i bueno la meva vida era un xou. Despres de anar a casi tots els hospitals pubilics el fer 18 anys els meus pares em van ingresar a ITA l’any passat alla vaig estar desde l’agost fins el maig d’aquest any. A ITA el principi o vaig passar molt malament tan pel menjar com perque i havia molta gent i m’agobiava molt ja que no tenia temps per estar sola… com tots els hospitals que habia estat tenia moltes crisis de autolesions, atacs de rabia, desregulacio donava cops a las parets o a mi, i per aixo doncs em feien moltes contencions mecaniques i fisiques i m’aillaven de la resta, A ITA em van diagnosticar autisme grau 1 i bueno vaig pensar que segurament era per aixo que sentia i sento que no encaixo en aquest mon i que per aixo tinc tantes crisis de rabia, de autolesions i perque no ser gestionar les meves emocions. De ITA em vaig demanar l’alta voluntaria perque despres de tant de temps sentia que ja estava estancada, Per tant vaig tornar a casa i ara porto 1 mes a casa he tingut 2 crisis i me autolesionat 2 vegades, i amb el menjar faig els minims… ara em portant a l’hospital de salud mental de la meva ciutat a consultes externes el ser public de moment numes he tingut 2 visites i han s’et per explicar el meu proces durant l’estada a ITA. I bueno he perdut l’esparança amb mi sobretot perque penso que no em recuperare mai del tca , el meu estomac sempre que surto del hospital s’em tanca i no tinc ni gana, i quan menju sento malestar a la panxa. Aixo no se perque em passa… i tambe he perdut esperança perque no soc capaça de gestionar les crisis quan diuen algu que no m’agrada de cop em be tota la rabia i perdo el control, i llevors soc capaç de fer qualsevol cosa. I la veritat ja ningu sap que fer amb mi… Perdo pel toston I gracies

Hola bonica,

Abans de res, gràcies per compartir la teva història amb tanta sinceritat. Es nota que has passat per situacions molt difícils durant molts anys i que has hagut de suportar un gran patiment. Només el fet de poder explicar-ho amb tant de detall ja demostra molta valentia.



M'agradaria començar dient-te una cosa: que ara mateix et sentis sense esperança no vol dir que no n'hi hagi. Quan una persona porta tant de temps patint, és habitual que arribi un moment en què senti que ja ha provat de tot i que res funciona. Però això no significa que no pugui continuar avançant.



Pel que expliques, sembla que hi ha dues coses que et preocupen especialment: el menjar i les crisis emocionals. Respecte al menjar, moltes persones amb un TCA descriuen aquesta sensació de no tenir gana, de notar l'estómac tancat o de trobar-se malament quan mengen, ja sigui pel mateix TCA o per estrès. Tot això pot generar molta por i desesperança, però no vol dir que el teu cos hagi quedat així per sempre.



També entenc la preocupació que tens quan expliques que, en moments de ràbia o malestar intens, sents que perds el control. Pot ser molt angoixant viure aquestes situacions i després veure'n les conseqüències. El fet que ara tinguis un diagnòstic d'autisme pot ajudar-te a entendre millor algunes de les dificultats que has experimentat al llarg dels anys, però això no vol dir que no puguis aprendre, a poc a poc, noves maneres de gestionar el que et passa.



Hi ha una frase del teu missatge que m'ha cridat especialment l'atenció: "ja ningú sap què fer amb mi". Imagino que deu ser molt dolorós sentir això. Però des de fora, llegint-te, jo no veig una persona que no pugui millorar. Veig una persona que està patint molt, que se sent cansada i desanimada, però que continua buscant ajuda i intentant entendre què li passa.



Ara mateix només portes un mes fora de l'ingrés i sembla que encara estàs en un període d'adaptació molt recent. Potser encara és aviat per valorar com evolucionarà aquest nou procés amb l'equip de salut mental que t'està atenent. Pot ser important donar temps a aquest nou procés perquè l'equip et pugui conèixer i puguin treballar amb tu de manera continuada. També és important que l'equip que t'està atenent actualment conegui les autolesions recents i les dificultats que estàs tenint aquests dies. Encara que només hagis fet poques visites, és informació important perquè et puguin acompanyar de la millor manera possible.

Si en algun moment les autolesions augmenten, tens pensaments de fer-te molt de mal o sents que no pots garantir la teva seguretat, és molt important que ho comuniquis immediatament a la teva família, al teu equip de salut mental o que acudeixis a un servei d'urgències o truca al 024.



No puc prometre't que la recuperació serà ràpida ni fàcil, però sí que el fet d'estar passant un moment molt difícil ara no determina com et sentiràs d'aquí a uns mesos o uns anys. Hi ha persones que han arribat a pensar que mai sortirien del seu TCA o que mai podrien controlar les seves emocions, i amb temps i suport han aconseguit construir una vida molt més tranquil·la.



Gràcies per escriure'ns i per la confiança. Espero que puguis continuar compartint com et sents amb les persones que t'acompanyen, perquè no hauries de carregar tot aquest pes sola.



Una abraçada molt forta

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Maria Font i Paula Pérez, psicòloga experta en alimentació. 



Moltes gràcies per la teva consulta!