El consultori

Hola, desde fa com 1 mes i mig que podríem dir q he "entrat" al món de les autolesions. Primer va comencar amb una goma d pollastre al canell i ha acabat sent tallades amb una "fulla" d maquineta per fer punta al llàpis a diferents parts dl cos (melucs, on és més fàcil d'amagar i baixes cames, on va millor). Tot i això, no és res greu i gairebé no em surt sang ni res (només petites gotes que en max molt max 10min ja paren d sortir). Les meves amigues es van acabar enterant del tema i van comunicar ho al institut, qui aquesta setmana li ha comunicat als meus pares. Llavors ara que tothom ho sap (amigues, institut i família) em sento molt culpable i no vull tornar-ho a fer (tot i q jo relament penso que tothom ha exagerat molt i realment no és per tant), però tinc moltes ganes constants de fer-ho. Tampoc no he parlat "bé" del tema amb ningú a part d amb les meves amigues (pero q elles òbviament no son psicòlogues les pobres i no poden fer milagres ni carregar tot elles), i crec que tant l'institut com els meus pares potser es pensen que és un xic menys del que realment és (pero molt millor així). Tot i això, continuo pensant q la gent ha exagerat igual, i més amb la info q tenen, q crec q no és al 100% completa. Llavors, ara representa que "tinc ajuda" pq tothom esta disposat a escoltar-me i ajudar-me, però les meves amigues ja estan suficient preocupades i ja els hi he explicat, els meus pares estan tmb amb les seves crisis i no els puc molestar i preocupar encara més i l'institut ara em fa por que si vaig parlant s'alarmin encara més. Jo vaig dient al món que no és per tant i q ho tinc controlat, i realment ho crec, però ara m'estic adonant (desde q vaig dir, fa 3 dies, q com q ho puc controlar doncs decidia no fer-ho més i doncs no ho faira més per mostrar com no es x tant i ho controlo) que potser és més complicat del que sembla. No em faig mal per "controlar" ni pq estic enfadada amb el món o algo així, sino que em faig mal quan em ve d gust com per "castigar-me" quan noto que no he fet algo suficient bé, que ja sé que si em faig mal no canvio res i continuo sent igual, però tinc una sensació de una mica més tranquilitat al saber q com a mínim he actuat al respecte, ns com explicar-ho. Llavors, he estat reflexionant i potser sí q una miqueta d'ajuda no em podria anar malament, per aprendre q fer quan vull fer-me mal (o per parar de voler fer-me mal directament, tot i q honestament ara mateix tampoc és q vulgui parar, pq m'agrada fer-ho, sino no ho faria). Llavors ara ns q fer. D moment no ho he tornat a fer, de tallar-me (tot i q sí he utilitzat la goma, però això q jo sàpiga no conta com a autolesió, pq realment no fa gaire res i en 3-5 dies max ja haurà marxat la marca dl canell) però ns si podré aguantar molt més, no pq ho "necessiti" fer però pq ho "vull" fer, pq ara em sento encara més malament x preocupar a tanta gent i, a més, estem d'exàmens i el meu rendiment acadèmic no està sent suficient tampoc (aquests suposo q ara mateix son els motius principals per els quals m'agraderia fer-me mal, tot i q sé q no canviaria res). Pero alhora ara q ho saben tmb he d vigilar (en cas q repetís alguna conducta) d'amagar-ho encara millor que abans, pq ara q ho saben si veuen una cama amb 5 rascades juntetes potser es una mica sospitós i les excuses barates ja no em funcionin. A més, ara tinc molta por que, indirectament pq ningú ho dirà en veu alta, ara la gent em vegi diferent (amics, institut i família), com una boja nena petita inmadura q pobreta no es sap gestionar les emocions (suposo q em fa por pq tindrien raó i no ho voldira acceptar). Per un altre costat, en paralel, ns si m'estic obsessionant també un xic amb el menjar, doncs pensava q no pero segons les meves amigues (q tmp saben tot, però algun cop he deixat anar algun pensament i m'han preguntat pq ho penso o m'han fet cares rares, pero parlo de coses típiques com pensar en les calories q té algo, o de voler compensar àpats i tal). Ns si hauria d fer algo al respecte o no. He vomitat tmb algun cop, pero molt puntual i només quan tenia la sensació q havia menjat massa (tot i q ja sé q en veritat no em rendeix, pq les calories s'absorbeixen molt ràpid i tampoc no sé vomitar bé i llavors no trec massa res, bastant poc de fet, pero com a mínim llavors em noto la panxa més buida i no em va recordant q he menjat massa). Actualment (desde fa 2 mesos o així) compto les kcal q consumeixo en cada àpat amb una app al mòbil i m'asseguro de consumir una quantitat raonable al dia, ni massa poc ni massa (amb excepcions als cap d setmana quan vaig a casa amb la família (pq entre setmana visc a un altre lloc sola més prop del meu centre educatiu) pq llavors no li puc dir a me mare q no vull sopar o q m'ha posat massa menjar). El meu objectiu amb aquesta voluntat d control de l'ingesta és aprimar-me uns 5 cm d la panxa/ cintura per l'estiu, doncs sé que no sóc ni estic gorda, ho tinc molt clar això, pero voldria estar un xic més prima (no considero q estigui suficient prima o sigui una persona prima, i ja sé que prima no vol dir guapa ni sexy i no ho faig pels altres, sinó per mi, pq em veig millor quan xuclo lleugerament endins la panxa). Bno i tmb em peso als cap d setmana, pero només informatiu, pq realment el pes no és l'important, sino la panxa. Llavors, com que menjo i consumeixo calories adequades i no vomito d costum (max 3 cops x setmana o algo així, ns, no fa gaire q ho he començat a fer així q no tinc suficientes "dades" x fer estadísitiques) i quan ho faig realment casi no trec res, llavors, realment es algo i cal q ho comuniqui/ faci algo o puc continuar així i ja? Esq jo òbviament crec q ho estic fent bé, pq ho faig tot healthy i tal, pero volia la visió d'algú fora dl meu cap per assegurar-me, doncs sé q son temes complicats tmb. I de fet, quan s'acabi el curs hauré d tornar a casa 24/7 i llavors suposo q el meu plan d baixar panxa se'n anirà a les ruines, doncs allà no puc controlar la meva ingesta ni puc vomitar (se'n adonarien en ambdós casos), pero bno. Ho sento per el temps invertit en llegir i contestar aquesta inmensa consulta, reconec que potser m'he flipat una mica. Moltes gràcies.

Hola,



Abans de res, gràcies per explicar-ho amb tanta sinceritat. No és fàcil posar en paraules coses tan personals, i el fet que hagis dedicat temps a reflexionar sobre tot això ja és un pas molt important.

Pel que expliques, sembla que en les últimes setmanes has trobat en les autolesions una manera de gestionar un malestar que et costa sostenir d'una altra forma. Entenc que puguis tenir la sensació que la gent del teu voltant ha exagerat la situació, sobretot perquè sents que tens el control i perquè les lesions no són greus físicament. Tot i això, hi ha un detall que em sembla important: quan vas decidir deixar-ho perquè pensaves que podies controlar-ho, t'has adonat que està sent més difícil del que esperaves. Aquesta reflexió és molt valuosa.



També hi ha una altra cosa que m'ha fet pensar mentre llegia el que expliques. En diversos moments dius que no és per tant, que ho tens controlat o que la gent probablement està exagerant. Però, alhora, expliques que et costa deixar-ho encara que vulguis, que has pensat en com amagar millor algunes conductes ara que la gent les coneix, que tens ganes de continuar fent-te mal i que has decidit escriure aquesta consulta per demanar una mirada externa.

No et dic això per portar-te la contrària ni per convèncer-te que estàs pitjor del que creus. De fet, penso que mostra una cosa diferent: que una part de tu intenta treure importància al que està passant, mentre que una altra part ja comença a adonar-se que potser necessites més ajuda i més suport del que pensaves inicialment. I és precisament aquesta segona part la que t'ha portat a reflexionar, a buscar informació i a escriure'ns.



Escoltar aquesta part no significa perdre el control ni exagerar la situació. Al contrari, sovint és el primer pas per entendre millor què està passant i començar a cuidar-se d'una manera diferent.

També descrius que sovint apareix la necessitat de fer-te mal quan sents que no has estat prou bé, prou productiva o que has decebut les teves pròpies expectatives. Encara que racionalment sàpigues que fer-te mal no canvia allò que ha passat, expliques que et genera una sensació de tranquil·litat o d'haver fet alguna cosa al respecte. Això ens dona una pista important: no es tracta tant del dolor físic com de la funció que compleix en aquell moment.

M'ha cridat l'atenció que, d'una banda, dius que no vols preocupar més les persones que t'envolten i, de l'altra, intentes gestionar tot això pràcticament sola. Quan una persona aprecia molt els altres, sovint li costa demanar ajuda perquè sent que és una càrrega. Però normalment passa just el contrari: les persones que ens estimen prefereixen saber què ens està passant i poder acompanyar-nos, encara que no tinguin les solucions. Sovint ajuda preguntar-se què faries tu si una amiga teva estigués passant per una situació semblant. Probablement intentaries ajudar-la, escoltar-la i estar al seu costat tant com poguessis, més que no pas pensar que és una càrrega.



Entenc també que et preocupi que els altres et vegin diferent ara que coneixen una part del que t'està passant. Però demanar ajuda o estar passant per dificultats emocionals no et defineix, no et converteix en una persona immadura ni feble. El que probablement veuen és una noia que està passant per un moment difícil i que necessita més suport del que ha tingut fins ara. Tots necessitem ajuda en algun moment de la vida, i això no diu res negatiu sobre nosaltres.

També penso que seria important que alguna persona adulta de confiança conegui millor el que està passant. Comentes diverses vegades que les persones del teu voltant només coneixen una part de la situació. És comprensible que vulguis protegir-les o evitar preocupar-les més, però també és cert que quan algú intenta ajudar-nos amb informació incompleta li resulta molt més difícil fer-ho de la manera que necessitem.

Pel que expliques, una part de tu ja està fent un esforç molt gran per gestionar tot això sola. Però quan apareixen conductes que costen d'aturar i pensaments que ocupen cada vegada més espai, no hauries d'haver de carregar-ho tota sola.

Poder parlar amb una psicòloga o un psicòleg et permetria explicar tot això sense por de preocupar ningú i trobar altres maneres de gestionar aquest malestar quan apareix. Les autolesions poden donar una sensació d'alleujament momentani, però no resolen allò que les està provocant i, amb el temps, sovint acaben ocupant cada vegada més espai.



Respecte al menjar, em sembla molt positiu que hagis volgut preguntar-t'ho. El que descrius no significa necessàriament que hi hagi un trastorn alimentari, però sí que hi ha alguns aspectes que val la pena prendre seriosament: preocupar-se molt per les calories, sentir la necessitat de compensar àpats, voler modificar una part concreta del cos de manera persistent, vomitar després de menjar o sentir que cal controlar constantment la ingesta. Sovint aquests pensaments comencen de forma aparentment "saludable" i es van fent més presents amb el temps, especialment en períodes d'estrès o d'autoexigència elevada.El fet que t'ho estiguis qüestionant ara és una bona oportunitat per parlar-ne abans que et generi més malestar.

Per això crec que seria recomanable comentar també aquesta part amb algun professional. No perquè estiguis fent res malament, sinó precisament perquè estàs en un moment en què encara es pot intervenir aviat i evitar que aquests pensaments i conductes guanyin més espai en el teu dia a dia.



Si en algun moment les ganes de fer-te mal es fan molt intenses, sents que pots perdre el control o et trobes desbordada, és important que no et quedis sola amb això i ho expliquis a alguna persona de confiança. També pots contactar al Telèfon de l'Esperança (93 414 48 48) o al 024, disponible les 24 hores per a malestar emocional, no només per a crisis greus, on et podran escoltar i orientar.



Per altra banda, ja que ens has demanat orientació, si vols parlar-ne amb més detall sobre el tema del menjar pots contactar amb l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB). Ens pots escriure a consulta@acab.org o trucar al 93 454 91 09 i t'orientarem sobre quins passos poden ser més adequats en el teu cas.



I, sobretot, no has de demanar perdó per haver escrit tant. De fet, tota la reflexió que has compartit mostra una gran capacitat d'introspecció. La sensació que alguna cosa no acaba d'encaixar i la decisió de demanar una mirada externa acostumen a ser el primer pas per començar a trobar alternatives i sentir-se millor.



Gràcies per haver compartit tot això amb nosaltres. Sempre que ho necessitis, estarem aquí per escoltar-te i acompanyar-te.

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Maria Font, psicòloga experta en alimentació. 



Moltes gràcies per la teva consulta!