El consultori

Hola, Porto uns dies amb una sensació de nostàlgia molt intensa i m'estic començant a preocupar. També és cert que estic en els dies d'ovulació i això segur que influeix però arriba un punt que em fa vertigen. Des de petita que m'han costat molt els finals i els comiats, quan canviàvem de classe a primària o de profe o un nen s'anava del cole jo plorava però no ho deia en paraules ni anava a acomiadar-me, m'amagava a plorar en silenci en algun racó. A vegades em veien, però jo mai m'explicava. Després a l'ESO vaig seguir amb la personalitat tancada però vaig fer dues amigues amb les quals em vaig obrir una mica i m'acceptaven sensible, tot i que em guardava moltes liades mentals i emocions. També a casa meva no són gaire d'emocions i no tinc gaire bona relació amb els meus pares, em diuen que sóc de vidre i bueno altres coses de l'estil. A l'últim curs d'ESO vaig tenir una tutora que em va veure molt, més que el que ho havia fet ningú en la vida, em va animar molt i em va ajudar a confiar més en mi i en la resta de gent. Amb les amigues també em sentia protegida, però no des d'un punt adult, era més jo la que escoltava les seves coses perquè jo em guardava molt, tot i així, m'ho passava molt bé amb elles. A 4rt sabia que elles no volien fer batxillerat i que canviarien de centre, per tant jo entraria a batxillerat sola. L'últim mes vaig sentir moltíssima nostàlgia anticipada pel final d'etapa i tot el que implicava. Durant les classes pensava "penúltima classe de X" O "no tornaré a trepitjar aquesta aula". El día de la graduació va ser un drama, allà estava bloquejada i ni vaig poder menjar res, però una vegada vaig arribar al meu llit vaig plorar més que mai en la vida. Aquell estiu va estar marcat pel buit, O sigui, encara quedava amb elles de tant en tant, però sabia que no tornaria a ser mai el mateix, que no estaríem 5 dies a la setmana 7 hores al costat rient i compartint experiències. I amb la tutora m'escrivia però també sentia que ja no em tornaria a cuidar de la mateixa manera i ja no la tindria com a figura de referent a l'entorn perquè ja no la veuria cada dia. El batx acadèmicament m'ha anat prou bé, però no he connectat amb ningú, alguna vegada m'he quedat sense grup de treball tot i que la majoria de vegades sí que he entrat en algun, però m'he relacionat exclusivament per coses acadèmiques. Els patis m'he anat jo sola a caminar pels voltants amb música. No he fet amigues, i a les tardes m'he dedicat al estudiar i mirar el mòbil i llegir. A 1r encara quedava un parell de vegades al mes amb les meves amigues, però a 2n elles ja tenien pràctiques, altres amigues i coses i en tot el curs només les he vist dues vegades. Tampoc xatejem ni res, sento que per elles ja sóc passat, elles dues estan juntes en el cicle i jo he quedat fora del seu món. Entenc que tinguin noves amistats però em fa mal que ja no sé quasi d'elles més que el que veig a mes xarxes i quan ens hem vist és més explicar coses del curs i ja... Els professors de batxillerat i l'ambient en general m'ha semblat molt fred i no crec que enyori res d'aquesta etapa en el futur. Ho he estat passant malament per la pressió dels exàmens i que tampoc sabia què estudiar després i per la solitud. Ara que la sele està a tocar i el final oficial de curs, em ve molta nostàlgia i com que em ve tot el dolor que no he deixat sentir per no enfonsar-me durant el curs. Però no per batxillerat, sinó per l'ESO, la infància i l'adolescència. És l'escola de la meva vida, porto 15 anys aquí i és molt dur no tornar a trepitjar-la més, ha estat el meu espai segur. Quan vaig fer els 18 fa un parell de mesos, a part de celebrar-ho només amb els pares i haver-hi una discussió forta, també vaig sentir nostàlgia per deixar de ser "nena" i ser conscient de tots els canvis que venien. La graduació de batx és en menys d'un mes i no hi vull anar. No tinc la força com per aguantar els discursos i les fotos de tots i veure a tothom feliç d'acabar i amb ganes d'estiu i jo plorant pels racons, em nego. No tinc ningú de qui acomiadar-me en el batxillerat ni ningú amb qui anar i estar durant la festa. El problema de no anar és que estaré sola a la meva habitació i sé que pensaré en tot el que deixo enrere i tinc por de caure en un buit encara pitjor que el de 4rt d'ESO. L'estiu em fa por per tot el temps lliure que em deixarà per pensar i sentir, i encara que intentaré fer de cangur a tiets meus i aniré a fer passejos i tal... estaré sola. Algún dia quedaré amb les meves "amigues", suposo, però ja les sento lluny i mai els hi he explicat massa, però ara ja res. Tampoc les vull cansar amb la meva pena perquè elles són d'una manera més lleugera i forta que jo. Llavors, l'estiu em fa por i també al setembre anar a la uni en un lloc nou i agafar el metro... jo em veig molt petita per la vida universitària. Però sé que m'adaptaré perquè també m'he adaptat a la fredor de batxillerat i sé que segurament m'agradarà la carrera i potser conec a gent amb qui connecto. La por és normal pel canvi, és lleugera, la puc gestionar, però la tristesa és una altra cosa. La pensa pel que s'acaba no la puc matar racionalment com sí puc calmar la por. Aleshores aquesta nostàlgia m'ofega ja ara abans que acabi el batxillerat. He estat mirant fotos de classes anteriors i també de la meva i infància i se m'estan movent coses que em fan mal. I si amb 18 anys tinc tanta nostàlgia, amb 70, si arribo, em moriré de nostàlgia. No sé deixar anar. Recordo tots els profes, totes les classes que he anat, els nens que van marxar, els últims dies de P5, sisè i 4rt d'ESO. Em costa molt superar a la gent, segueixo pensant -hi activament i em dol no veure com han crescut i com estan. I sento que el pes que tenen per mi les persones és molt més intens i significant i gran que el que tinc jo per elles. Per exemple, amb la tutora de 4rt encara la veig pel centre i em saluda O ens escrivim, però ella pensarà "m'ha l'he trobat, quina gràcia veure-la" un moment i prou, després a una altra cosa, jo em quedo pensant en si l'he saludat massa fredament O si l'he mirat massa fixament O si ella haurà notat la pena en els meus ulls, en com li anirà amb la seva classe, en les converses passades, en que podria haver respost el seu "ei, tot bé?" amb un "no" i no haver mentit. Dono voltes sense parar, i així amb altres coses i amb persones menys significants. Jo penso cada dia en les meves amigues, en la tutora i en la gent que he perdut de la meva família, ells no pensen en mi cada dia, segur. Ploro per tot això sovint, sobretot quan encara estic més sensible, però porto uns dies que està sent més intens que mai i no vull escriure a ningú i ser dramàtica dient com les enyoro, però és insuportable. També he plorat de veritat perquè s'ha anat un jugador del Barça i perquè he matat una polilla sense voler i sento que m'estic quedant tonta. Tinc com molt d'instint de cuidar, sobretot els nens i els animals, i no ho puc satisfer gaire. I em pregunto com els psicòlegs podeu acompanyar algú i veure 'l vulnerable i conèixe'l molt més del que ho farà la majoria de gent de la seva vida i després quan ja està bé el "deixeu anar" i encara que el recordeu, el deixeu de veure, és com si deixés d'existir. Jo seria incapaç de fer això. I els professors tutors? Estan amb una classe i saben bastant de situacions personals i parlen amb els alumnes i els veuen cada dia durant un any (O més) i després els "deixen anar" i ja. És que no puc entendre. Encara que mantinguin el contacte amb alguns, no poden fer-ho amb tots i a més igualment no és el mateix perquè deixes de veurels cada dia i de saber d'ells amb regularitat. Jo no puc. Em posa trista pensar que persones amb la vocació d'acompanyar puguin fer borrón y cuenta nueva cada any. Jo hauria volgut estudiar O educació O alguna cosa relacionada amb acompanyar a nens O adolescents, però no ho he fet perquè sé que si no m'oblido i penso en tots els companys i profes que he tingut, a l'altra banda encara serà pitjor. Bueno, no sé on va la consulta, però és això, que sento per tot arreu que s'ha d'aprendre a deixar anar i deixar marxar i jo no puc. L'univers no em va dotar en això i per moltes pèrdues que he viscut no m'he desensibilitzat, sinó que és pitjor a mesura que ha anat passant el temps. Últimament només vull tornar a ser una nena que no entén de finals ni de responsabilitats.

Hola consultora!

Moltes gràcies per escriure’ns! Entenc que estàs en un moment de canvi, i aquests mai són fàcils. 

Primer m’agradaria parlar-te de la tristesa. La tristesa arriba a nosaltres en el moment en el que sentim que hi ha una pèrdua, i quan fem un canvi d’etapa com el que estàs fent tu, hi ha molta sensació de pèrdua. Tal com dius, has estat en aquesta escola tota la teva vida pràcticament, has vist a aquestes persones de gairebé sempre i ara és natural que hi visquis com una pèrdua important. Quan sentim tristesa necessitem cert “consol”, i el consol no té una forma concreta ni un ritual específic, però sí que cadascú necessita buscar la seva manera. Pot ser escriure una carta a totes aquelles coses que ara no seran part de la meva vida de la mateixa manera que ho han estat fins ara, pot ser parlar-ho amb algú que senti que ho entendrà, pot ser “celebrar” tot el que això del que ara m’acomiado m’ha donat...Hi ha milions de formes i m’agradaria que pensessis quina seria important per tu.

Hi ha moments en que parles de que les teves amigues o els teus companys ho viuen diferent. Segurament ells també estiguin connectant amb la pèrdua i la tristesa, però potser també connecten amb l’alegria i els guanys que començar una nova etapa us pot donar. Hi has pensat? Potser hi ha parts del que t’ha donat aquesta escola i aquestes persones, que la universitat també et pot oferir. Intentar connectar amb aquests guanys també pot ser important per no només centrar-te en el que canvia com a pèrdua, sinó també en el que pot canviar com a guany. 

Finalment, m’agradaria oferir-te la opció de poder parlar tot el que ens expliques amb algú. A vegades si la tristesa es fa molt feixuga ens pot anar bé que ens ajudin. Tu a la teva comarca tens el servei de Ocell de Foc de Mataró, que són persones que treballen per a joves i ofereixen diferents serveis depenent de les teves necessitats. Pots contactar-hi per whatsapp al telèfon 659455463 o per mail a sgasca@fundaciohospital.org . 

Espero haver-te pogut ajudar!

Una abraçada!

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Vilar, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!