El consultori

Hola, primer de tot, moltes gràcies pel que feu! He llegit diverses consultes que m'han ajudat molt amb temes personals. No sé si aquest text és per demanar ajuda o més per desfogar-me, però actualment, tinc molts dubtes que crec que no sé gaire com solucionar. Per posar-vos en context, des de fa 2 anys, al meu equip vaig patir com una espècie de bullying (es que no ho sabria descriure gaire bé), ja que era la dolenta del meu equip, no jugava gaire i per tant, tampoc m'atrevia gaire a tirar (bàsicament era com el peix que es mossega la cua). Per aquest fet era com la apartada, quan preguntava una cosa m'acostumaven a ignorar (i per tant ningú m’ho contestava), tampoc tenia xarxes socials (elles en tenien totes) i després dels entrenos es quedaven fent tik toks i jo tenia que marxar ràpid perquè sinó el meu pare s’enfadava amb mi (i s’enfadava molt heavy), un dia que em vaig quedar amb unes amigues es va enfadar moltíssim. Un dia mentres jugàvem, em va caure una pilota al cap i dues nenes (que eren amb les que pitjor em portava) es van riure de mi. També, abans dels partits, ens xocàvem la mà mentre escalfàvem i aquelles dues nenes no me la xocaven mai, és com que els hi feia fàstic. També alhora de fer-nos una foto d’equip, ens agafàvem entre totes, però a mi no m’agafava ningú. L'any passat va ser molt millor, ja que van venir nenes noves amb les quals jo em portava. Però igualment em sentia bastant apartada, com que no encaixava, ja que elles havien vingut noves aquell mateix any i tenien més amigues que jo. I amb les nenes de l’equip la cosa no havia millorat gaire. Va millorar perquè vaig fer amigues però amb les altres 9 de l’equip no va canviar. Vaig estar aguantant això durant dos anys i no els hi vaig dir mai res als meus pares perquè, també pensava que ells tampoc m'haguessin pogut ajudar en res i encara els hi hagués donat pena i no els volia preocupar perquè jo no ho trobava molt greu, encara que m’afectava. A part, arrel d'aquest equip els meus pares es van fer bastant amics de pares de l'equip i tampoc volia que se separessin o que perdessin el contacte perquè jo marxava. El meu pare, estava súper a favor de que continués amb aquest equip, ja que vaig aprendre molt. Però la meva mare va volguer canviar perquè vaig tenir diversos atacs d’ansietat i deia que el primer era la meva salut. Actualment, els meus pares encara no saben res, encara que crec que sí que sospiten alguna cosa, perquè sí que m'han preguntat més d'un cop si em parlo amb alguna i els hi he dit que no. En el seu moment (i de vegades actualment) penso que va ser culpa meva perquè jo en la seva época era una mica rara i suposo que era normal que no em parlessin. A part, era el meu primer canvi (ja que abans només havia estat en una escola on realment, no es feia equip, era anar a passar l'estona i després no jugavem partits i cada any ens canviàvem de persones i llavors no creavem gaire vincle) i per tant no s'havia gaire què havia de fer amb les companyes d’equip i no parlava gaire amb elles, ja que era com la nova i em feia molt de corte. Tampoc parlava perquè també era com la mala de l'equip. Aquest any m'he canviat a un altre club pels atacs d’ansietat i he començat igual la temporada, noto que em costa molt obrir-me (no només al bàsquet sinó que amb la meva família o amb gent que conec) i parlar. No sé si és gaire pel que va passar o si és per l'adolescència o algo així. Però noto que tot i que al cole tinc bastantes amistats, cada cop em tanco més i no explico res a cap de les meves amigues encara que elles sí que m’ho han demanat més d’un cop que els hi expliqui algo del que em passa, més profund. Però és que em costa moolt obrir-me, no sé gaire com fer-ho. A principi de curs em va agafar un atac d’ansietat davant de tota la classe (el més fort que he tingut mai). Al migdia, li vaig explicar a la meva mare i ella ho va entendre i em va dir que abans que passés això (que amb el temps ho aniria aprenent), però que havia de ser capaç que abans de que em passés això, per evitar-ho demanar-ls’hi als meus pares de saltar-me una tarda per estudiar. Però el meu pare per la tarda va venir enfadat i em va dir que havíem de parlar perquè no podia ser que em posés a plorar. Aquell mateix dia vaig estar fatal, súper depressiva, que estava molt, però que molt baixa de tot, m’era igual tot, tot s’em feia molta muntanya. Després del comentari que em va fer el meu pare, tinc molta més distància amb ell i em costa molt mostrar-li sentiments. Ja s’està acabant la temporada de bàsquet, les nenes del meu nou equip són molt educades i simpàtiques i encara que intento parlar, estic molt incòmoda i em costa moltíssim, ja que estic bastant tallada. També són d’un any més, però no sé com canviar la meva timidesa, no sé què haig de fer. Sento que cada cop m’estic quedant més sola, perquè em costa molt compartir amb la gent el que em passa, bàsicament no sé com fer-ho. He llegit el cas d’una noia sobre uns atacs d’ansietat i que li vas dir que s’havia d’obrir més, però el meu problema és que no sé com fer-ho. També un dia al cole, una nena amb la qual em porto bastant bé, em va dir: “potser ets una mica rareta, no?” Ara ja penso que faig coses estranyes i que la gent em veu com una rareta, però realment no sé si és així o no. Per això mateix penso que potser la gent no parla amb mi, o costa més treure un tema de conversa. Estic bastant feta un embolic com pots veure... Bàsicament m'agradaria que amb tot el que t'he explicat m'ajudéssis a obrir-me més amb la gent (no sé si em podries donar algun truqui) i a ser més oberta, a que no em faci tan de corte parlar amb les latres, que no em senti incòmoda. Potser té parlat de moltes coses i tens més casos a respondre, però quan ho puguis fer em serà de gran ajut perquè estic feta un embolic. Si em poguèssis respondre la majoria de dubtes que t’he dit t’ho agrairia.

Hola consultora!

Que bé que ens escriguis! M’agradaria dir-te primer de tot que el que has fet ara amb nosaltres, ja és obrir-te una mica més, i que per tant no és que no sàpigues fer-ho! Segurament sigui difícil per tu trobar el moment o les persones amb les qui fer-ho del teu voltant, però saps fer-ho.

És natural que després de les situacions que ens expliques que has passat, amb desenganys entorn les amistats, et costi sentir-te del tot segura obrin-te amb les amigues. Tot i així, pel que expliques, ara mateix tens amigues que s’interessen i tenen ganes de saber com estàs o les coses que et passen. També veig que la teva mare és algú que t’escolta i que t’entén. Per què no intentes provar de explicar alguna de aquestes coses que ens has explicat a nosaltres, a una de aquestes persones que tenen ganes de saber de tu?

Escriu a una amiga, digues que tens ganes de parlar, quedeu per fer una volta o per visitar-vos i prova com et fa sentir parlar amb ella. Potser al principi et farà cosa, però necessitem provar per anar “aprenent” a obrir-nos, i tu saps com explicar-te. 

Espero que ben aviat puguis expressar el que sents amb les persones del teu voltant.

Espero haver-te pogut ajudar!

Una abraçada

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Vilar, psicòloga.

Moltes gràcies per la teva consulta!