El consultori

Bon dia, Moltes gràcies per la ajuda que doneu de veres, feu MOLTA falta, ojala estigereu a totes les comunitats d'Espanya. Volia comentar que jo em duc SUPER be amb la meua familia ens duem de meravella, pasem molt de rato junts, compartim moments, pensaments però es cert una cosa que ultimament m'angoixa prou.... jo ara tinc 24 a punt de fer 25 i estic a ount d'entrar en la feina ideal per a mi el que sempre he volgut fer amb por pero se que si em quede alli fixa *se que tardare anys pero em te igual, seria ideal tant de satisfacció personal com de nivell de vida. Ja que jo, dins d'eixa feina tindre responsabilitats entre elles anarmen 3-5 mesos en periodes concrets a l'extranger i ja fixa anarmen 1 setmana o 1 mes fora. La cosa es q se q m'agradara pq encara que no vega masa de la ciutat pq treballe, vore algo q mai tindria la oportunitat de veure. Per eixe costat perfecte, el problema es que per anar i tornar de la feina practicament visc lluny *tampoc vullc mudarme ja m'he acostumat. Pero em precupa els meus germanets *a veure tenen 19 i 17 respectivament, pero son persones dependents no poden treballar i obviament quan men vaja fora hi haura algu cuidantlos *ja ho pagare jo, pero em sap mal? Anarmen i viure la vida mentre ells es queden a casa... se q ells tb tenen dubtes, frustracions etc... pq veuen la vida que jo vaig a tindre i tot i aixo m'espenten a viurela pq jo soc hiperresponsable i molt mamagallina. Em precupa quan els meus pares no estigen, pero mon pare diu q realment quan ells sen vajen jo ja estare en lloc mes fixe a la feina (supose q tindre 45 anys jo mes o menys Ojala duren tant!) i podre cuidarlos més en el sentit de mirar si estan ben atesos i cualsevol necesitat q tingen. Obviament se q en fi el tema amor romantic per a nosaltres es molt complexe pero se q poc a poc aprendrem a disfrutar del q tenim.... pq em senc culpable quan men vaig per ahi? I pense ai aixo els agradaria tant, els envie foto i em sap malament.... pq pense q tb em miraran en envidia i admiracio. No se, es com culpa de viure una vida bona i alhora perdre ??? Als meus germans???? No se, cap consell sisplau? Conforme ens fem majors anire superant aquesta sensació de culpabilitat?

Hola consultora!

Primer de tot moltes gràcies per explicar-nos com estàs! Entenem que estàs passant per un moment de molts canvis, i els canvis a vegades generen pors. Crec que tens el sentiment de responsabilitat molt en alerta entorn als teus germans i la teva família, i tot i que és molt bonic que els vulguis cuidar, potser també és important que consideris la opció de cuidar-te a tu i que et cuidin a tu.

Parles de que tu viuràs la vida fora de casa, però ells també estaran vivint la seva encara que hi segueixin. A vegades pensem que els altres necessiten unes coses i els hi volem oferir però realment potser no és així. Pel que expliques, els teus germans són persones que són o estan a punt de ser adultes i has de confiar en que es podran cuidar d’ells mateixos i podran buscar canvis si és que els volen.

No sé si t’has plantejat parlar-ho amb ells, potser et sorprèn saber les necessitats o els desitjos que tenen. 

Espero haver-te ajudat!

Una abraçada!

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Vilar, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!