El consultori

Hola, fa unes dues setmanes li van diagnosticar cáncer a la meva mare(cal recalcar que som fmilia monoparental) i voldria explicar una mica com em sento i que m'ajudiu a gestionar les meves emocions. Quan em van donar la noticia em va sentar malament pero no vaig plorar fins arribar a casa, es com si el meu cap no ho acabés de assimilar es com a que vaig amb automátic, sí acompanyo a la meva mare quasi cada dia al hospital pero es com a que m'és igual (sense que es malinterpreti) sento com a que encara me he de donar la hóstia. D'altra banda quan ho vaig comunicar a les meves amigues al moment de dir-ho totes em van recolzar i bé però va ser només en aquell moment perquè des del dijous abans de setmana santa que ho saben i no m'han enviat ni preguntat ni per ma mare ni per mi i quan jo trec el tema l'ignoren o el canvien rápid. Jo me he estat tornant més irascible i borde amb la gent sobretot amb elles(crec que es la forma que tinc de treureu ja que no ploro quasi mai i menys devant de gent) estic tenint comportaments que sé que estan malament com per exemple no contestar al telefón ni missatges i apartarme de quasi tothom sobretot de les meves amigues pero crec que amb raó.Tot i que l'hospital ens dona l'oferta d'una psicologa la qual obviament hem agafat no sé encara com siran les consultes pq suposo que sira tot més enfocat amb ma mare per aixó he fet aquesta consulta, moltes gràcies per la vostra feina.

Hola consultora!

En primer lloc, em sap greu que hagueu rebut aquesta notícia i espero que la teva mare trobi professionals que l’ajudin i que a tu t’acompanyin molt, i molt bé. 

Crec que el que expliques és completament comprensible, quan rebem una notícia que no esperem és natural que ens deixi fora de lloc, poc a poc i amb el temps quan anem processant tot el que va passant la notícia es va aposentant i comencem a connectar més amb les nostres emocions. Pel que expliques, em dona la sensació que tu estàs processant la notícia poc a poc i també la reacció de les persones del teu voltant, que t’ha despertat certa ràbia en alguns moments, perquè segurament esperaves que fos diferent per part de les teves amigues. És una situació molt difícil, i el més probable és que les teves amigues no sàpiguen gaire com ajudar-te tampoc. 

A mi m’agradaria que et plantegessis; què necessitaria jo d’elles? Els hi podria explicar el que m’agradaria que passés quan necessitis parlar del tema o fins i tot quan necessites no parlar-ne? Pots provar de parlar-ho amb una o dues que hi tinguis més confiança si t’ajuda.

Sovint generem expectatives de com ens agradaria que actuessin les persones del nostre voltant, i realment necessitem comunicar el que ens agradaria perquè aquestes persones no ho saben.

Pel que comentes de la professional que us han ofert per tu i per la teva mare, el més probable és que no tot vagi encarat a la teva mare, també ofereixen l’acompanyament als familiars i possiblement també tindràs els teus espais perquè t’ajudin amb la situació que esteu vivint.

Espero haver-te ajudat!

Una abraçada molt forta!

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Vilar, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!