El consultori

Repulsió

Sento que no estimo a la meva mare, em provoca repulsió estar a prop d'ella. Estic passant un mal moment en general perquè estic acabant 2n de batxillerat amb tots els exàmens i la pressió i encara no tinc ni idea d'on inscriure'm pel setembre i cada vegada queda menys. Bueno, doncs a aquest mal moment se li suma i és molt més greu que la meva mare està siguent molt cruel. Des de fa molt de temps que ella també ho passa malament, però al principi venia a casa i només es queixava de la feina tota l'estona com un lloro, fins i tot quan nosaltres estàvem de bon rotllo i tal treia el tema i tots havíem de fer cara de pena, i ho entenc, però no pot ser cada dia. Va arribar un punt en què el meu pare li va dir que havia de desconnectar i parlar d'altres coses i ella no volia i el meu pare li va dir que anés a un psiquiatra despectivament i la meva mare el va acusar de que li havia dit que estava boja. Bueno, doncs a partir d'aquí ja no es queixava tant de la feina, sinó que va començar a atacar-nos, sobretot a mi. Em va començar a dir coses molt feridores sobre que no tinc cap possibilitat de futur, que no faré amics i que ningú m'estimarà. Jo mai responc perquè no em surt la veu i intento marxar. Però al no posar aturador això va començar a augmentar i ja és cada dia, fa servir alguna cosa qualsevol com que m'oblido de tancar la tapa del rentavaixelles per fer un sermó de "és que sempre tal, és que amb tu ja se sap, així no aniràs a enlloc, jo sóc l'única que fa les coses..." però després el següent dia ho vaig recordar i em diu "per fi ho fas és que sempre X perquè ets Y i no faràs res i ningú m'aprecia...". Total, que és igual el que faci, que si em descuido un detall petit ho aprofitarà per descarregar tot amb mi, però fins i tot si estic súper atenta i ho faig bé recriminarà coses passades i començarà a atacar a coses personals que no tenen res a veure i no venen a compte tipu "Normal que no hagis tingut mai parella". Això em fa mal i no sé com aturar-ho, ella també ho fa amb el meu pare dient-li que és un amargat i que la seva família es va enfadar amb ell perquè s'ho mereixia. Aleshores el meu pare crida i agafa coixins i els tira o fins i tot a vegades he sentit com trencava alguna cosa davant ella i això em fa por. Jo li vaig explicar al meu pare que em feia mal que la meva mare em digués aquestes coses i ell em va dir que en part ella té raó amb el que em diu i que he d'entendre que està passant un mal moment, però clar, després si li fa a ell sí que li fa mal i reacciona. A la meva germana la meva mare no la toca gaire, sempre ha connectat més amb ella que amb mi. Però a vegades sí que li fa comentaris subtils però nocius com "Si menges tant estaràs grassoneta i els nens no et voldràn" o coses d'aquest estil i la meva germana passa bastant però sé que una mica sí que li afecta. Encara que després es posa a veure sèries amb la meva mare i oblida tot el que ha passat. Però la meva germana, si diu "prou", la meva mare ho talla, amb la meva germana no va a més. Jo li vaig preguntar al meu pare perquè no deixa a la meva mare, l'altre dia ella li va dir que no l'estimava i el meu pare em va dir tan tranquil que segueixen perquè es necessiten econòmicament. Fa uns dies ell mateix va venir i em va dir 'la mama està insuportable" i jo li vaig dir "ja", perquè totalment, però no em vaig atrevir a tornar-li a dir que la deixi. La meva mare ja em diu coses constantment, quan estic estudiant entra a l'habitació i diu "ah, estàs estudiant, sí fes-ho que com que no tindràs amics almenys busca una bona feina". O si estic veient una sèrie diu "què busques algú com tu en una sèrie?, ves a estudiar" o no sé, coses així. I també l'altre dia estàvem dinant i estàvem parlant d'una sèrie que hem vist la meva mare, la meva germana i jo i parlàvem dels nostres personatges preferits. Elles van dir els seus i jo vaig dir quan ja marxava de la cuina "el meu és el Karim" i la meva mare va dir "Ah sí, el Karim? Tu sempre en aquest bàndol de la societat eh" com amb despreci (el personatge de la sèrie és marroquí crec). I jo vaig marxar perquè no escalés més i com que el meu pare no s'enterava de res ella li va dir "li agrada un personatge que és moro" i ell va dir "ostres, un moro?" i ella "Em sembla que tindrem una jubilació de pena". Em va fer molta ràbia sentir això perquè que la meva mare veu a un àrab o un africà molt inferior a nosaltres ja ho sabia, però no m'imaginava que fins i tot perquè m'agradi un personatge que només té la pell una mica més fosca ja ho hagi de dir amb despreci. És una cosa que no puc entendre perquè primer, a mi el personatge m'agrada per com supera les coses i la seva personalitat, a mi en realitat m'agraden les noies, però això els meus pares no ho saben perquè són uns homòfobs de manual. Quan parlen de política diuen que Franco va salvar a Espanya dels republicans, tot i que ells siguin clarament catalans i en contra de la repressió catalanista. Són fatxes catalans i no puc, però almenys el meu pare calla per vergonya, però la meva mare ha de donar la nota cada vegada que té oportunitat de treure el tema. Això ja ho feia des de molt abans, per això i per la seva homofòbia clara suposo que no recordo haver estimat a la meva mare. És que no tinc cap record d'ella dient-me alguna cosa bonica ni de bons moments, només de vegades de petita que em retenia físicament fins que acceptava el que ella deia que per exemple era posar-me un vestit per anar a un dinar o a fer-me una cua quan jo no volia. No recordo haver estimat mai a la meva mare i em fa sentir malament això però a la vegada m'ho justifico perquè m'ha fet molt de mal. També em diu coses del meu físic ara perquè no em depilo i vull portar els cabells curts i es fica amb mi dient-me que no em vol de l'altre bàndol. No sé què fer perquè quan estic al seu costat ja sento repulsió, intento anar a passejar i estar a la meva habitació tot el que puc, però quan menjem o si vaig al menjador a veure la tele o a estar amb la meva germana doncs ella aprofita. És que és pràcticament cada vegada i ho dic de veritat. Fins i tot, si hi és la meva germana li diu "tu no seràs com ella no? No em donis un disgust eh" i jo em moro de ganes de plorar. Aquest any ja no és només que estigui sent racista homòfoba i que no em mostri afecte, sinó que és cruel cap a mi. A vegades quan som a taula se'm tanca l'estómac i no m'ho puc acabar, només vull marxar. I aleshores ella diu coses com que sempre m'escapo i comença a dir més coses i jo sempre dic "ara no vull parlar" com un disc ratllat i ella es va escalfant i va escalant fins que em fa plorar i aleshores m'ataca per sensible i li dic "no puc parlar" i faig silenci sense respondre més al que diu i em diu que ignorar-la és ser una immadura. Si provo de marxar de lloc em segueix a l'habitació i em diu "on et penses que vas" encara que li digui que necessito un moment O m'agafa a la cuina pel canell i no em deixa marxar i em diu "encara no he acabat". I a vegades em deixa marxar però després quan tornem a coincidir ho reprèn perquè diu que les coses s'han de parlar. No puc més amb això i el meu pare ho veu i no fa absolutament res i la meva germana sé que li fa pena però té por de dir res perquè no li faci res a ella. Em sento esgotada i encara em queden setmanes per acabar el trimestre i la selectivitat. Intento estar fora de casa a la biblio estudiant o passejant pel port però inevitablement he de coincidir amb ella i això no s'acaba mai. A més, ara el meu pare marxarà un mes fora per una cosa de la feina i hauré de fer més tasques de casa que em faran ser més temps a prop seu i em preocupa què passarà quan tingui una persona menys a qui fer això. No és normal i no està bé, però no sé com aturar-ho. Qualsevol cosa que dic la gira, s'hi reenganxa i l'enverina. Ja no és només rebuig, pena i inseguretat per les coses que em diu, és també por perquè se li va la olla i es passa un munt i a vegades no em deixa apartar-me o fa humiliacions de les que fan mal fort. I encara que normalment no vagi tant fort, ja em posa en alerta un petit comentari i em queda una sensació desagradable al cos que no em puc treure. No li veig final a això, no sé quan s'aturarà i cada vegada hi ha dies en què es passa més i no sé com sortir d'això.

Hola consultora!

Primer de tot, m’agradaria dir-te que no et mereixes el que estàs passant, i que els comentaris que et fa la teva mare no defineixen ni qui ets ni el teu valor. Totes les persones tenim valor simplement per existir, i tot i que pel que comentes la teva mare està passant per un mal moment, això no vol dir que sigui just per tu rebre tots aquests atacs. Rebre’ls durant un període de temps llarg i freqüentment deu estar essent molt difícil per tu, i des d’aquí volem dir-te que intentarem acompanyar-te en tot el que puguem.

Crec que t’aniria bé poder parlar amb algú que et pugui acompanyar en aquesta situació, per la teva localització et podria interessar el programa MareaMaresme (ocell de foc), t’adjunto el link:

. Els pots trobar ubicats a Mataró els dimarts de 10h a 13h i els dijous de 15h a 17h, com també a Premià de Mar els dijous de 10h a 13h i de 16h a 18h amb cita prèvia. Potser pots fer una ullada a la web i mirar si t’hi pots acostar. 

Espero que aquest recurs et pugui servir per tenir una persona externa que t’ajudi i t’acompanyi, a vegades si no trobem suport en aquelles persones que tenim més a prop també podem comptar amb persones que estan al nostre voltant. També et convido a buscar aquesta ajuda en les persones referents del teu institut, segurament puguin escoltar-te, encaminar-te o també acompanyar-te. No mereixes estar sola en aquesta situació.

Espero haver-te pogut ajudar.

Una abraçada!

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!