El consultori

Hola! Gràcies per la vostra feina. No sé com començar, estic molt trista i sento molta culpa. Des de fa uns quants anys que em sento sola, sobretot emocionalment, i no ho he sabut gestionar de forma sana i madura. No recordo com va començar exactament, però sé que quan tenia uns dotze anys no estava bé. Vaig passar tota la secundària plorant, tancant-me al lavabo i pensant en morir. També m’autolesionava i ho mantenia en secret, però no per a tothom. Ho amagava dels meus pares, això sí, i de tota la gent del meu voltant, menys d’una persona. No sé si és que vaig associar el fer-me mal amb rebre afecte, però recordo que algun cop ho feia per demanar ajuda (no per cridar l’atenció de tothom, només d’una persona, la qual en aquell moment em feia sentir menys sola). No sempre el motiu era “per demanar ajuda”, molts cops sí que necessitava fer-ho (i justament era quan em sentia malament si aquella persona no em feia cas). El temps va passar, però el problema continua perquè ja no és aquella persona, però ara és una altra. És com que m’enganxo a una persona (inconscientment) perquè sento que em dona afecte, però arriba al punt de dependència emocional que em fa patir molt. Perquè qualsevol canvi de to, distància, rebuig… se sent com si s’acabés el món. Això pel que fa al context. La situació actual és que ara m’està passant amb el meu psicòleg. Portem 2 anys i ja hi ha vincle. Fa un any no em passava perquè tenia parella i aquesta persona ocupava aquest lloc. Després de la ruptura, no tenia a ningú més, gairebé era inevitable que acabés sent ell. Racionalment sé que m’ajuda amb el que pot, però emocionalment és una altra història. Tot i que m’ha dit que l’importo i, sent objectius, ho demostra, el meu cap no s’ho acaba de creure. Si he tingut una bona setmana, soc incapaç de dir-li perquè sento que si no estic malament, no rebré afecte. Aquest sentiment de “no importo”, “no mereixo amor”, “estic sola”, cada cop s’ha fet més profund. Tant que he fet coses de les que no estic orgullosa. El vaig mentir, sí… inventant-me una situació en la que jo estava vulnerable. Suposo que inconscientment volia que em protegís o sentir-me cuidada. Alguns cops li he dit obertament que “necessito carinyo” i “sento que no li importo a ningú”, però igualment no s’arreglava res i no sé per què ho vaig fer, jo no soc de mentir. És que no va ser una mentira fluixa, precisament, i jo en el fons sentia que igualment no li preocupava, o que directament li donava igual. Però suposo que estava equivocada. La cosa és que, fa relativament poc, li he confessat que era mentira el que li vaig explicar. Evidentment no li ha agradat, a ningú li agrada que el menteixin, i clar, estava treballant amb una realitat que no era la meva. No s’ha enfadat explícitament i tampoc m’ha abandonat, vol seguir treballant amb mi. Però igualment sento que he trencat el vincle i la confiança. Sento que ara sí que no l’importaré ni sentirá ganes de cuidar-me i acompanyar-me. A més, sento una culpa immensa, i el cap em repeteix “ets una mala persona”. Jo de veritat, i juro, que no volia fer mal. No vaig mentir per gust, ni per fer-me la interessant, ni per manipular ni res de res. Estava dolguda, però les meves ferides fan mal als altres i m’he carregat l’únic vincle que tenia (perquè no tinc a ningú més). Sento que m’odia, i encara que em perdoni, jo no em podré perdonar mai. Només volia sentir-me estimada, però entenc que les formes no han estat bones. La culpa m’està consumint, ploro a tota hora, i sento que el meu patiment no importa perquè soc mala persona i em mereixo sentir dolor. No sé què fer, escric aquí perquè no tenia a qui dir-li, i necessitava treure-ho tot. Ni jo mateixa m’entenc, porto anys que no entenc què em passa i per què faig el que faig. Però sé que aquests dies l’he cagat, i ostres, és que m’importa tant el nostre vincle, m’ha ajudat moltíssim i em fa mal que per ser imbècil, ho he espatllat tot. Si abans no em sentia mereixedora d’amor, ara encara menys. Aquesta situació ha estat càstig suficient, no tornaré a mentir, però he fet algo imperdonable i irreparable: trencar la confiança. Gràcies

Hola consultora!

Primer de tot, gràcies per explicar-nos com et sents! Crec que no tens gens en compte el valor que has tingut per ser honesta amb tu mateixa i amb el professional que t’acompanya i expressar el que et passa. Segur que no ha estat fàcil, però aquest és un gest precisament de confiança. 

En segon lloc, crec que treballar la por als vincles i a l’absència de aquests és una feina molt important de la teràpia, i necessitem que ens acompanyi un professional que pugui mantenir certa distància, sense que això vulgui dir que el professional no es mostri proper, però que la relació que sentis cap a aquest sigui professional. La primera pregunta que et faria és si creus que amb la persona que t’està acompanyant actualment sents que puguis treballar aquest objectiu, o si el vincle que heu fet fa que sigui difícil per tu obrir-te entorn aquesta dificultat? En cas que no sigui un impediment, crec que et pot ajudar posar sobre la taula aquest objectiu de teràpia. I si en el cas contrari, creus que no t’és fàcil poder-ho treballar amb ell a consulta, potser et pots plantejar un canvi de professional per encarar aquesta dificultat.

També m’agradaria que et preguntessis què significa per tu tenir un vincle o poder comptar amb algú. A vegades ens sentim sols perquè esperem que els vincles que tenim actuïn de maneres concretes i tal com nosaltres voldríem, però això no vol dir que no hi hagi persones al nostre voltant que ens cuiden, potser no de la manera que nosaltres esperem.

Espero haver-te pogut ajudar.

Una abraçada molt gran

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.





Moltes gràcies per la teva consulta!