El consultori

Holaa, ja des de fa un any i algo més que no em veig bé amb el meu cos. El meu pes ha augmentat per diferents coses com una llarga estada a l'hospital, medicació, estrés, ansietat... Sé que cadascu te el pes que té i no hi ha cap "cos perfecte" com ens fan veure les xarxes socials però apart de que em comparo amb totes les meves amigues i veig que jo estic molt més gorda, necessito aprimar-me per estar bé amb mi mateixa. Ja faig esport constantment i això no em va molt bé per cremar grassa ja que amb els entrenos guanyo massa muscular i em veig encara pitjor. Vull dir-li a la meva mare que vull seguir una dieta perquè tampoc és que mengi molt saludable però tinc por a la seva reacció i a que em porti al psicòleg una altra vegada. També m'agradaria poder controlar les calories i no tenir "antojos" cada dos per tres pero no ho puc evitar. De veritat que el que més desitjo és aprimar-me i més ara abans de que arribi l'estiu pero no sé com fer-ho i no estic segura de poder-ho aconseguir. Moltes gràcies per tot.

Hola! Gràcies per confiar i explicar amb tanta sinceritat el que estàs sentint. El que expliques és més habitual del que sembla, i és totalment comprensible que, després de tot el que has viscut aquest últim any, et sentis així.  

El malestar que sents amb el teu cos no es resol només aprimant-te. Pel que descrius, sembla més aviat un malestar amb la imatge corporal, i això sovint pot anar a més si comencem dietes restrictives. Sovint, pensem que ens ajudaran a sentir-nos millor amb nosaltres mateixes, però en realitat poden fer-nos sentir pitjor, sobretot quan aquests pensaments ja són presents.

Pel que fa a comparar-te amb les amigues, sentir que estàs “gorda”, voler controlar calories o evitar els “antojos”..., moltes vegades és una estratègia que té el nostre cervell davant d’algun malestar emocional, i aquesta és la manera que troba de calmar-se quan alguna cosa interna no està del tot bé. 

Sobre la teva mare: el fet que et faci por que et porti al psicòleg diu molt. Potser una part de tu sap que necessites ajuda, però et fa respecte, i és completament normal. Però anar al psicòleg no és un càstig, sinó un espai segur on poder entendre què t’està passant i poder-ho treballar.



Si jo et pogués acompanyar, et diria: abans de centrar-nos en “aprimar-nos”, centrem-nos en entendre què t’està passant amb el teu cos i amb el menjar. El teu cos ha passat per molt, i potser ara necessita cura, no control.

I et deixo una pregunta important, per reflexionar: si aconseguissis aprimar-te, creus que deixaries de comparar-te i de sentir-te malament amb el teu cos?

Perquè moltes vegades, el problema no és el cos, sinó la relació que tenim amb ell.

Si et veus amb cor, jo sí que parlaria amb la teva mare, però potser no des de “vull fer dieta”, sinó des de: “No em sento bé amb el meu cos i necessito ajuda per gestionar-ho.” No has de passar per això sola.

A més, escriure el que sents (com has fet aquí) és una eina molt potent per ordenar el malestar. I el fet que ho estiguis reflexionant i demanant ajuda ja diu molt de tu. 



Una abraçada!

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Cristina Albó, psicòloga experta en sexualitat. 



Moltes gràcies per la teva consulta!