El consultori

No és una història que ja ha passat… és que està passant ara mateix. I cada dia és pitjor. Tot va començar quan li vaig confiar a la Carla el meu secret: que sempre em faig pipí al llit. Encara recordo aquell moment, com em tremolaven les mans i la veu, i ella em deia “tranquil·la, això queda entre nosaltres”. Mentida. La pitjor mentida que m’han dit mai. Ara no hi ha ni un sol dia en què pugui estar tranquil·la. Entro a classe i ja noto les mirades abans ni tan sols d’asseure’m. No fa falta que diguin res… però ho diuen igual. Sempre hi ha algú. “Ei, cuidado, que s’ha escapat l’aigua.” “Algú ha portat fregona avui?” “Que no s’assegui aquí, sisplau.” I després les rialles. Sempre les rialles. Aquelles rialles que no s’acaben mai i que et ressonen al cap tot el dia. Avui mateix, mentre estava asseguda, algú darrere meu ha fet soroll com si caigués aigua… lentament… i després ha dit: “Ups, crec que algú ha tingut un accident”. Tota la fila de darrere rient. Jo mirant cap a la taula, fingint que no sento res, però notant com se’m crema la cara. Al pati no puc ni caminar tranquil·la. Quan passo, es callen un segon… i després: “Piscina oberta!” “Avui hi ha bany nocturn?” I un altre: “Jo no dormo a casa seva ni pagant-me.” I tornen a riure. Sempre tornen a riure. A la meva motxilla, aquest matí, hi havia un paper enganxat que posava: “Zona de risc ⚠️”. Ahir era un dibuix d’un bolquer. Abans d’ahir, una gota amb el meu nom. Cada dia alguna cosa nova. Cada dia una humiliació nova. I el pitjor no és només a l’escola. És fora també. Al mòbil. Als grups. Als stories. “Breaking news: inundacions aquesta nit.” “Algú sap si ja ha après o encara no?” “Que algú li compri bolquers 😂😂” No puc ni obrir el mòbil sense trobar-me amb alguna cosa. No puc ni escapar-me. I la Carla… està allà enmig de tot això. Rient més fort que ningú. Explicant-ho com si fos una anècdota divertida. Avui mateix l’he sentit dir: “És que no és un cop… és sempre”. I tots: “No pot ser!” i ella rient: “Sí, sí, sempre!” Sempre. Ho ha dit en veu alta. Davant de tothom. Com si no fos res. Com si jo no estigués allà. Intento fer veure que no m’afecta, però és impossible. Estic constantment en tensió, pensant què diran, què faran, qui riurà. Ja ni aixeco la mà a classe, ni parlo gaire, ni m’apropo a ningú. Em sento com si estigués en un lloc on qualsevol moment pot convertir-se en un atac contra mi. No és només vergonya. És sentir-me exposada, observada, jutjada cada segon. És voler desaparèixer quan sento una rialla, encara que no sigui per mi. És tenir por fins i tot del silenci, perquè sé que després vindrà alguna cosa pitjor. Jo només volia confiar en algú. Només volia explicar un secret. I ara estic aquí, vivint-ho cada dia, sense poder parar-ho, sense saber com sortir-ne… i amb la sensació que demà serà encara pitjor.

Hola consultora!

Primer de tot, donar-te les gràcies per escriure’ns i compartir el que estàs passant. Entenem que no és una situació fàcil i és valent poder-ne parlar. 

Hem de partir de la base que no està bé el que estan fent els teus companys, ni dins ni fora l’aula. Tens dret a sentir-te en un entorn segur i ningú hauria de riure’s de tu. El fet de fer-se pipí al llit no és una situació excepcional que et passi només a tu, és una situació per la que passen altres nois i noies de la teva edat, i per la qual ningú hauria de riure’s d’algú. 

Entorn als companys i companyes del teu centre educatiu, no sé si has intentat parlar amb algun adult de referència per provar de explicar-los la situació. A vegades necessitem ajuda per sortir de situacions que ens estan fent mal, i els centres educatius disposen de psicopedagogs que potser et poden ajudar i acompanyar. 

Si no ho has provat, o necessites parlar amb algú que no formi part del centre, a la teva zona hi ha un servei que es diu Emotiespai, que ofereix acompanyament per part de un professional que us rep de forma confidencial i individual el primer i tercer divendres de cada mes de 16 a 18h a lIdeal-OJG. Et deixo l’enllaç per si hi vols fer una ullada:

Entorn al tema del pipí a la nit, també pots provar de parlar amb un metge si encara no ho heu fet, perquè pugueu buscar maneres de poder-te ajudar. Podeu acudir al vostre CAP de referència i demanar cita amb el metge de família que us pertoqui per consultar.

Espero haver-te pogut ajudar en la teva consulta. Una abraçada 

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Vilar, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!