El consultori

Porto temps amb un “crush” que es diu Max. Mai hem parlat gaire en persona; només una vegada per Instagram, quan li vaig felicitar. Abans, havia estat enamorada d’Ignacio, des de cinquè de primària fins a primer de batxillerat. Amb Ignacio hi havia moments molt especials, petites coses que recordes tota la vida: treballar junts en grups cooperatius, competir a mates o fer una obra de teatre. Tot això em provocava papallones, i encara que ho havia negat a les amigues, elles es van quedar en xoc quan els ho vaig explicar. Però com que Ignacio no va quedar al mateix institut, aquelles papallones van desaparèixer i crec que ja el vaig superar. Quan vaig començar la universitat, vaig arribar-hi de mal peu. El primer dia vaig arribar tard i a l’aula equivocada, i vaig passar força desorientada durant la primera setmana. No em sento propera amb les companyes noves; només considero amigues meves les del col·le. Soc molt observadora, i noto tot el que passa al meu voltant, especialment les mirades i gestos que reben o em fan els altres. Amb Max, tot ha estat curiós des del principi. Coincidíem al metro i, en aquells primers moments, vam fer contacte visual, m’han fet sentir una connexió especial, encara que mai no haguéssim parlat. Max ha fet molts “first moves”: m’espera a les escales mecàniques, es disculpa quan topa amb mi, i sovint fa mirades i repetides, tant al metro com a classe. També ha deixat la jaqueta prop meu i no l’ha recollit fins que jo marxava. Però jo, sovint, evito mirar-lo als ulls; baixo la mirada, passo ràpidament o em col·loco darrere. Això crea un bucle: ell s’aproxima una mica, jo em bloquejo, i la situació queda estancada. Els amics de Max també influeixen en com em sento. Tots són molt intel·ligents, cosa que augmenta la meva sensació d’inferioritat, i sovint criden la seva atenció davant meu. El que vull realment és començar com a amics, sense pressió ni comparacions. Soc conscient que els nervis i el bloqueig fan que sigui difícil mirar-lo als ulls, però sé que el contacte visual és clau. El meu objectiu actual és començar a construir amistat amb Max, poc a poc, deixant que els seus petits passos tinguin resposta mínima: estar present amb presència tranquil·la, mirar de manera neutra o breu i respondre amb micro-gestos, sense forçar res. Vull trencar el bucle de “ell s’aproxima → jo em bloquejo → ell es frena” i permetre que les mirades tornin a ser naturals i normals, sense fugir-ne. Però crec que no soc capaç i acabarà igual que amb Ignacio.

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Primer de tot, és superimportant que et treguis del cap la idea de “no soc capaç”, cada cop que aquest pensament et vingui intenta fer-li front dient “si abans vaig ser capaç, ara també”, és qüestió de pràctica i anar-ho repetint.

Pel que fa a les mirades, intenta sostenir-la un segon i somriure amb els llavis tancats com a gest de “complicitat”. Quan ja aconsegueixis generar una mínima confiança, algun dia al metro pots seure al seu costat i dir-li “puc seure amb tu avui”, i si parleu doncs genial! Li pots explicar que no tens gaires amistats a la Uni i que, ja que aneu sempre al metro doncs que podeu anar junts fins la Uni si a ell li sembla bé.

Espero haver-te ajudat! Ara és el moment de fer petits passos, ell ja t’ha enviat senyals així que el risc de fracassar és molt baix.

Una abraçada.

Estrella Dorca - Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!