El consultori

Bon dia, moltes gracies per la feina que feu al consultori. Era sols per saber si teniu cap consell extret de la psicologia que explique pq la gent et decepciona i veus q coses q no t'agraden d'elles fent que ja no les veges aixi mes. Pq el que em pasa es que tinc ja 21 anys se que soc relativament jove pero tinc la sensació que totes les persones que conec sempre aplega un punt que ja no les vec igual pq apareix un defecte o cosa que no m'agrada, se q es normal jo no soc perfecta tampoc i si forem tots iguals seria aburrit. Pero perc un poc la esperança sabeu? Vullc dir se q tinc la immensa sort de durme molt be amb els meus germans i els meus pares (en ells he crescut i ens conegem en defectes i tot pero la relació es molt bona), la cosa es que inconscientment crec que faig com el noi que vaig veure a la peli de Will Hunting, començe relacions d'amistat (d'amor romantic no pq esta sobrevalorat a mes tinc una serie de problemes familiars que segur que es imposible trobar parella aixi) pero en general sempre hi ha periodes de mes connexió i altres que menys en el sentit de que per coincidencies es duem mes i altres que no. Ho entenc, jo tampoc a vegaes vullc anar mes enlla de quedar sempre i tal i al final ho entenc cada u te la seua vida, el seu mon i les seues manies. La cosa es q Marcos el meu germa em va dir que jo tendia a fer com Will Hunting en la resta de relacions fora de la familia, era maja pero formal distant no deixava q s'arrimaren mes. No vec en aixo csp problema, al contrari jo soc una vegada em deixe coneixer, molt guay amable en un gran mon interior, treballadora etc.... pero sempre que conec algú nou acaben decepcionantme i ja no els vec igual. Mon pare es riu i em diu que en la edat em pasara mes ja q quan et fas major tens les coses mes clares i toleres menys tonteries o coses que no t'agraden. Tal vegada hauria de deixar de calfarme el cap en aixo, asumir que en tot tipus de relacions que conega sempre haura algo que no m'agradara *per tant no els veure igual, i que he d'asumir la incertesa del mon i que a vegaes pa deixarte coneixer has de dir algo vulnerable (odie aixo pq es ho fas ho expliques i la gent a ok , molt be i despres fan algo q no m'agrada i ja no els vec igual)? Pero la cosa es q jo em refugie en mons imaginaris, series, pelis, on em monte la meua peli *si, fins i tot escenaris romantics ja q com pense q esta sobrevalorat, millor ferho en un entorn q controle i puc manejar. Pq pense que eixa idea de parella ideal esta al meu cap, sempre va a estar ahi i quan coneixes algu es una merda pq veus la realitat i que no es tan perfecte tot, si se q jo no soc perfects tampoc pero no m'agrada q em menegen el meu plan de vida que tinc montat. Si, probablement tinga problemes en ser menys racional i ser mes impulsiva pero jo ho puc ser quan m'ho diuen a una hora determinada, preferiblement entre les 5 i 7 de la tarda! (Ok, vale broma molt roin mea culpa...). La cosa es q era mes q res per desfogarme se q no hi ha cap perfecte, pero sempre q conec algu pasa algo de ui, ja no els vec igual.... (ojo no es idealitzar eh?, es de coses que feien o jo em pensava q eren de certa maners i m'adone de certs detalls q no em fan gracia). Se q la vida es imprevisible pero a vegaes per relajarme m'agrada pensar que al final la vida et du ha qui t'ha de dur (en el sentit de relacions). Sera mentida pero em relaxa. En fi aixo seria tot, si teniu cap consell ho agrairia sisplau.

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!



El que expliques és molt més habitual del que sembla, sobretot en persones reflexives, sensibles i amb món interior ric. A mesura que coneixem algú, inevitablement apareixen matisos, incoherències o parts que no encaixen amb la imatge inicial, i això pot generar decepció. Pot ser perquè idealitzes a la persona o perquè vas afinant la mirada.

Des de la psicologia, sovint això té a veure amb una combinació de estàndards personals alts, necessitat de control (com a forma de protecció) i certa por a la vulnerabilitat. Mantenir una distància “segura” pot ser una manera automàtica d’evitar tornar a decebre’t. No és un defecte, és una estratègia que en algun moment t’ha servit.

Acceptar que totes les relacions tenen parts que no ens agraden no vol dir resignar-se ni forçar vincles, sinó aprendre a diferenciar entre allò que és tolerable i allò que no. I això, amb el temps, sol anar clarificant-se. Els mons imaginaris, les sèries o les pel·lícules també poden ser un refugi legítim, sempre que no substitueixin del tot el contacte real.

Potser no es tracta de “deixar de pensar-hi”, sinó de permetre’t vincular-te sense exigir perfecció, ni als altres ni a tu mateixa, i acceptar la incertesa que implica qualsevol relació humana.

Espero haver-te ajudat.



Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!