El consultori

Hola, fa molt temps que arrossego una situació emocional que se m’ha fet molt angoixant. No necessito una resposta ràpida, ja he aguantat molt amb això, no em vindrà d'uns dies més, però si vull que algú professional i estable llegeixi tot el que m'ha passat i ho valori, perquè és molt complicat. Tot va començar a 4t d’ESO, un curs especialment difícil per mi. A casa hi havia molts conflictes, els meus pares discutien sovint, amb crits que també m'afectaven a mi, i el meu avi, amb qui sempre he tingut un vincle molt fort, va començar a perdre la memòria. Tot això em va provocar cansament constant i dolor físic. Durant aquell curs, la meva tutora va ser un suport clau. Estava molt pendent de mi, parlàvem sovint i m’animava molt, fent un rol quasi maternal. Quan es va acabar el curs, em va donar el seu número i vam continuar en contacte, tot per part d'ella, jo mai vaig demanar res. Estava molt malament a l'estiu i li vaig explicar coses molt personals. Ella em va recomanar anar al psicòleg, però els meus pares no podien assumir el cost i s'hi van negar rotundament. Sense dir res a ningú, vaig anar al metge i em van derivar a la psicòloga infantojuvenil del CAP. Tot i que vaig millorar una mica pel fet de sentir-me seguida, el tracte em resultava fred i poc empàtic. Amb el temps, les visites es van anar espaiant fins que la psicòloga em va dir que ja no em podia ajudar més i em va voler derivar al CSMIJ amb proposta de medicació antidepressiva, cosa que jo vaig rebutjar i mai més vaig tornar a anar-hi. En començar Batxillerat, tot i anar bé acadèmicament, em sentia molt sola. El nou tutor era distant i no exercia gaire el rol de tutor, i les meves amistats eren superficials. La relació amb la meva ex-tutora va continuar al principi, fins i tot vam intentar quedar, però es va oblidar de la trobada. Tot i que quan es va donar compte es va mostrar molt afectada, a partir d’aquí va desaparèixer i va fer un silenci absolut, deixant de preguntar-me com estava ni proposant un altre dia per quedar. Això em va afectar molt i vaig empitjorar emocionalment, però no volia escriure-li jo perquè vaig pensar que no ho voldria. Després d’un mes, al final sí li vaig escriure, va contestar amb entusiasme com si no hi hagués hagut distància i ens vam veure. Em va dir que no estava bé personalment i que només podia ser un suport ocasional. Tot i que ho vaig entendre racionalment, em va fer molt mal perquè el vincle sempre l’havia mantingut ella, no li estava demanant res. Després d’això, la relació va quedar totalment tallada durant mesos. Vaig fer un procés de dol i vaig intentar centrar-me en els estudis i aguantar com podia. Al juny, de manera inesperada, em va tornar a escriure i ens vam veure. Vam parlar de mi, de com estava, dels estudis i del futur. En acabar aquella trobada, vaig tenir un episodi d’ansietat molt intens, amb mareig, tremolor i dolor al pit. Ella em va ajudar, em va portar aigua i em va acompanyar fins a la meva aula. Tot i aquest moment, després no hi va haver cap seguiment. Durant l’estiu vaig empitjorar molt, amb por que es repetís aquell episodi i acabant entrant en un estat depressiu de veritat. No volia fer res. A la trobada que havíem tingut abans d'acabar el curs, em va dir explícitament que li escrivís durant l'estiu perquè ella ja estava millor i per anar recuperant el contacte, però clar, jo no volia fer-ho. No volia sentir que l'obligava o que la tornava a omplir dels meus neguits, però tampoc volia dir "tot bé" i escriure-li missatges superficials. En part, sentia que potser una part del seu malestar requeia en mi, però mai li he preguntat què li va passar perquè crec que hauria estat impertinent. Tot i que la meva raó em deia que no podia enviar-li ni un missatge, a finals de juliol vaig tenir un dia molt greu per una cosa del meu avi i li vaig escriure, tot i que no li vaig explicar res. Només li vaig preguntar com estava, una frase, com per veure com contestava i si em decidia a parlar-hi o no. Em va contestar de seguida, però em va dir que estava de viatge, i clar, òbviament no li vaig explicar, li vaig dir que gaudís el viatge. Ella em va tornar a respondre i em va dir que quan tornés ja parlaríem. Bé, el viatge no sé quan va durar, però no em va tornar a escriure mai més. A mitjans d'agost, quan vaig donar per fet que el viatge segur s'havia acabat, vaig entendre que o bé es va oblidar completament de mi i del que em va dir, o bé va canviar d'opinió perquè li va passar alguna cosa o perquè sí i ja no em volia escriure. Total, que vaig acabar l'estiu enfonsada, quasi no vaig sortir de casa, vaig estar fent TR i veient sèries, la resta va ser mòbil tot. Al setembre, a l'inicar 2n de batx vaig millorar lleugerament. La rutina i tenir la ment ocupada em va ajudar. Tenia (tinc vaja) al tutor que no es preocupa, però bueno, jo estava amb confiança amb mi mateixa, centrada en fer un bon curs. Què va passar? Que la primera setmana camino pel passadís i em creuo amb ella (la meva planta no és on hauria de ser ella, que fa classe a ESO). Ella em va mirar i em va saludar amb normalitat, com si no hagués passat res en tot l'estiu i em va dir "ara faig l'optativa de psico també a batxillerat" i jo no vaig processar bé. Ella va marxar i jo ni li vaig dir res. Jo m'havia apuntat a història de l'art (per sort). Encara que al principi pensava que tornar a ser alumna seva em permetria tornar a el que va ser 4rt d'ESO, sé que no era bo. Sempre m'ha cridat la psicologia, però el dia de fer la tria vaig tenir una sensació negativa, vaig llegir el programa, molt biològic i teòric, i el d'història de l'art era més d'interpretar, més per mi. Vaig estar reflexionant si canviar-me, perquè a més vaig suspendre el primer parcial, però vaig ser racional, no podia tornar a ser alumna seva després de tot el que havia passat entre nosaltres, de tenir el seu número i jo encara sortint de la dependència. Així que es va passar el plaç de canviar-se i no ho vaig fer. Ens vam creuar més vegades al canviar d'aules a optativa, però quan es va passar el plaç per canviar-se ella va deixar de saludar-me, o sigui em veia i mirava a un altre lloc freda, com si no m'hagués vist. Això em va fer mal, més fins i tot que no em respongués a l'estiu, perquè era a la cara. Un dia d'octubre ens vam creuar al carrer, a l'entrada, allà ella sí que em va parlar, em va dir "ei, tot bé?" superficial però com a mínim no ignorant-me, jo vaig dir "sí" i vaig canviar de direcció perquè no ho processava suficientment ràpid. Vaig pensar que potser es volia acostar una altra vegada, però la setmana següent van ser les presentacions del TR, en les quals no sé per què, ella va ser-hi just quan em tocava a mi (no era la tutora del TR, ella havia de venir després a veure els que anaven de psicologia, però va venir abans). A l'acabar tots d'exposar ens van fer una foto, ella ja estava col·locada i jo estava just allà, però no em volia posar al seu costat, estava incòmoda, ella ho devia notar perquè es va posar a l'altra punta, que era el que jo dubtava si fer. Res més, vam marxar sense parlar, jo vaig intentar quasi ni mirar-la. No em va venir a dir res abans que sortís de l'aula, absolutament res, ni una salutació. Total, que vaig pensar que ella no volia reobrir res i que preferia distància absoluta. Jo com que a l'estiu ja m'hi havia fet a la idea doncs estava tranquil·la, concentrada en els estudis. Però aleshores al desembre un dia a una classe vam haver de baixar al pis d'ESO per una activitat i mentre esperàvem al profe davant la porta tancada, jo estava absorta mirant la porta al mig del passadís, aleshores just ella va passar per allà i em va veure. Va passar pel meu redera (jo encara en el meu món) i em va posar les mans sobre les espatlles i em va dir "ei bonica" de la manera com ho feia quan vam començar a tenir confiança. Tot va ser molt ràpid, ella va seguir caminant de seguida i quan vaig girar el cap ella ja estava marxant, d'esquenes. Allò em va remoure perquè ho va dir d'una manera tan dolça que abraçava amb la veu, perque feia mesos que no m'ho deia i perquè el toc a les espatlles no l'havia fet mai abans, no és comú entre profe-alumnes, de fet, tots els companys que estaven esperant també davant la porta se'm van quedar mirant en plan wtf. Quan vaig arribar a casa vaig pensar "escriu-li" i demana explicacions, però estava enfadada perque m'havia fet reobrir records i no volia fer res precipitat. Tot va seguir normal fins la setmana abans de Nadal que tenia trimestrals i al sortir d'un ens vam creuar, ells sabia que sortia d'un trime i em va dir pel nom, però jo vaig seguir caminant com si no la sentís (l'examen m'havia anat fatal, estava saturada i no volia tornar a reobrir records). Em va tornar a cridar pel nom i vaig seguir caminant, però ella va accelerar fins a posar-se davant del meu camí i em va tornar a dir pel nom, més dolça que les d'abans i de seguida va afegir "com t'ha anat l'examen", jo no sé per què aquest interès de cop en aquell examen concret i en aquell moment després de tota la distància. Vaig dir "bé, sí" (mentida però bn) d'una manera molt més seca de la que hauria volgut, quasi que ho vaig fer sense mirar-la, fatal. Ella va dir "sí?" i al aixecar el cap la vaig veure com afectada, no vaig contestar, vaig mirar el terra i ella em va remoure una mica els cabells, com si fos una nena petita i com si fos la cosa més normal del món i va seguir caminant. No m'ho podia creure, vaig sentir un dolor interns increïble aquell dia, com aquell doloret al pit de "buit" o enyor. La seva actitud no tenia sentit, no era apropiada perquè de confiança ja no n'hi havia, i perquè ella mateixa s'havia allunyat i m'havia ignorat. Vaig començar a pensar seriosament que és una mica desequilibrada i que no sé com imparteix l'optativa de psico perquè no s'alinia gens amb el seu comportament. Vaig voler escriure-li, queixar-me, però vaig veure l'últim missatge que ella deia que estava de viatge i "ja parlariem" i no em vaig atrevir. Volia començar el 2026 amb això tanacat, donant-li les gràcies per 4rt d'ESO però que el que estava passant últimament no m'agradava, que m'havia fet mal la distància i no entenia res. No vaig enviar-li perquè em va semblar agressiu enmig del nadal. Quan vam tornar a les classes, vaig decidir que no li enviaria mai el missatge que havia pensat però que l'ignoraria sempre i no deixaria que se m'acostés físicament. No ens hem creuat encara, però a optativa, ella ara triga més a arribar, jo ja soc a l'aula que em toca asseguda quan ella passa, crec que és possible que ella ho faci expressament perquè no ens creuem. Però el problema és que quan va a l'aula on ha de fer la classe, el passadís ja és buit, i se la sent passar només a ella amb els talons. Aleshores jo no puc evitar mirar, fins i tot abans de sentir el so, noto com una energia i miro per la finestra que dona al passadís, i la primera vegada no, però la segona ella també va mirar just fixa cap al meu lloc (sense aturar-se però girant el cap). Vam creuar les mirades un segon, jo al veure que ella també mirava i em "descobria" mirant-la vaig apartar la mirada ràpid, ella també ho va fer. Però aquestes setmanes de gener això ha seguit passant, la sento, per reflex o inèrcia miro, i ella també, i just en aquest punt ens esquivem la mirada de nou. Tinc la sensació que està una mica trista. A mi em desconcerta tot el que ha arribat a causar aquest vincle i també la seva manera d'actuar. Tot i que li compro que potser torna a no estar bé, fer acostaments carinyosos com els que va fer després d'haver-me estat ignorant em sembla irresponsable. Sé que no hauria de seguir mirant per la finestra, però és inevitable sobretot perquè sé que ella també ho farà. La pena és que quan les esquivem penso en quantes vegades li havia mirat fixament als ulls o li buscava la mirada quan la necessitava. La seguiré veient fins que acabi el curs, suposo que ens acabarem trobant cara a cara en algun moment més (a part d'això de les finestres que no sé quan durarà) però no sé com actuarà ella si ens creuem. Sé que tot això és molt boig, m'hi he acostumat però sé que no és normal. La pregunta no sé realment quina és. El que jo voldria, en el fons, és que ella es tornés a acostar com abans i recuperar el vincle que teníem normal, bonic, orgànic, sense tensió, entenent que ja no és la meva tutora però escrivint-nos sovint i saludant-nos amb carinyo quan ens creuessim. Donat a que ella desapareix, sembla no estar bé, no aclara res i s'acosta però es torna a allunyar, el que crec que hauria de fer és desitjar-li el millor, que tanqui la porta al marxar i fer una altra vegada un dol (encara que fos sense cap missatge, sense que ella ho sabés). Però sé que ens seguirem creuant d'aquí a final de curs, i no sé com fer-ho per superar això tenint-la tan a prop. Sento que necessito una conversa cara a cara, explicar des de quan em va fer mal, ser sincera i explicar tot, i que la pilota la tingués ella, que decidís si intentar reconstruir poc a poc o que no pot però llavors res de gestos carinyosos ni mirades tendres ni res. El que passa és que tampoc sé si soc capaç de demanar-li aquesta conversa després de tant de temps amb tot això. Tant de bo fes ella el primer pas. Sento que és inestable, i mira que he estat (i estic) passant coses dures, però jo no faria això a una persona siguent 40 anys més gran, no generaria mai aquesta confusió que acaba sent nociva a una persona (i sobretot, sabent, i ella ho sap, que no estic bé). Què puc fer per què no se'n vagi més de les mans i reduir el dolor que causa? Sé que és llarguíssim però crec que és necessari tot el que he explicat. També em serveix una mica per "arxivar" tot el que ha passat, per posar-ho en ordre. Perdó i gràcies.

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!



Hem rebut bastantes consultes amb situacions similars on alguns joves es senten sols a casa o a l’escola i busquen el suport amb professors o tutors, així que aquesta situació que ens expliques no és un cas aïllat. Pel que podem llegir, es nota que has passat per una situació molt complicada i que aquest vincle amb la teva antiga tutora t’ha generat sentiments molt confusos.



És comprensible que busquis afecte i suport en persones que et són properes i que et poden entendre, sobretot quan les relacions familiars o socials no et donen el suport necessari. Al mateix temps, cal tenir present que els vincles amb professors o tutores tenen uns límits professionals molt clars, i quan es creuen aquests límits, poden generar malestar, confusió i dependència emocional. Això no vol dir que la tutora no sigui una persona important per a tu ( i a la inversa), sinó que la seva manera d’actuar i els límits del seu rol han acabat generant situacions difícils de gestionar.



Per això, el més important és posar-te a tu mateixa com a prioritat i cuidar la teva salut emocional. Algunes recomanacions poden ser:

1. Reiniciar un procés terapèutic: Re emprendre un seguiment amb un professional especialitzat en salut mental infantojuvenil (CSMIJ o psicòleg/psicòloga privada) pot ajudar-te a gestionar aquests sentiments, donar sentit a tot el que ha passat i treballar eines per crear vincles saludables amb altres persones.

2. Establir límits clars: Amb la tutora, és important acceptar que el vincle no pot reprendre’s com abans. No cal enviar missatges o intentar aclarir tot el passat, ja que això pot reobrir ferides. Centra’t en la teva rutina i en relacions que et facin sentir segura i recolzada.

3. Suport familiar: Comparteix amb els teus pares la importància de tenir un professional que t’acompanyi. Si és possible, busqueu opcions de psicologia pública o privada que s’ajustin a les vostres possibilitats.

4. Autocura i gestió emocional: És normal sentir tristesa, confusió i dolor. Escriure tot el que sents, com has fet en aquest missatge, és una bona estratègia. També ajuda mantenir activitats que t’agradin i et donin estabilitat emocional.



Et deixo el link del CSMIJ per si vols informar-te o reprendre el seguiment:

CSMIJ Althaia – Salut Mental Infantojuvenil

Recorda que el més important és prioritzar la teva salut emocional i aprendre a crear vincles segurs i saludables amb persones que t’aportin benestar.



Espero haver-te ajudat. Una abraçada ben forta!



Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!