El consultori

No puc suportar el racisme de cap manera, no puc. Estic envoltada d'aquests comentaris quasi cada dia i no els aguanto. Primer va ser a l'escola, jo era la que em queixava als professors, la que acabava plorant en els debats a l'insti per veure l'odi de la gent. Ho feia amb altres amigues a vegades que també pensaven que no estava bé, però jo ho vivia d'una manera més visceral, em feia mal sentir-ho, molt. I jo em pensava que la meva família em recolzava, però vaig començar a sentir comentaris dels meus pares (sobretot de la meva mare, que treballa en un centre educatiu públic) molt racistes. La meva mare va començar a generalitzar dient que els "africans" fan pudor (com si tota la gent d'un mateix continent fos igual). El meu pare li reia les gràcies, i jo no contestava perquè no m'ho podia creure. És com si tots els valors que em pensava que ens unien caiguessin. Perquè el meu pare també va començar a dir coses dels nois homosexuals i que això s'estava anant de les mans que no hi poden haver tants. Un dia vaig començar a plorar al mig de la taula i els hi vaig dir que per què deien això que no m'agradava i em van dir que soc una exagerada i que ells són molt oberts. Però va anar a pitjor perquè la meva mare va començar a ficar-se amb els gitanos dient que són perillosos i roben i jo li vaig dir que no tots però es reia de mi dient-me "tu no saps més que jo perquè no treballes i no veus la realitat". Jo entenc que s'hagi trobat amb situacions d'aquest tipus però que ella els converteixi en tots iguals no. I ara de tant en tant algun dels meus pares em diuen alguna i jo no puc evitar contestar i acabo plorant i m'envien a l'habitació perquè "no soc racional". Els hi he dit vàries vegades que em fa molt de mal però em diuen que és el meu problema i soc un "cristalito" i massa rígida i que així no faré mai amics. I fins i tot els he sentit parlar de mi amb "burla" quan pensaven que no hi era. Estic a l'institut i tinc un parell de companyes amb les que parlo a vegades i no em sento del tot sola. Sí que és veritat que la profunditat i la intensitat que tinc a vegades em fa sentir sola igualment, però això seria un altre tema. Jo encara no tinc clara la meva orientació sexual, i els meus cosins quan fem dinars familiars diuen que els que estan confusos s'haurien de prendre "pastillitas". Jo els hi vaig dir que això m'afecta perquè estic intentant entendre i descobrir coses molt personals de mi i es van riure a la cara i em van dir "vaya roja". M'en vaig anar perquè plorar davant seu em feia vergonya i no volia humiliar-me. Estic fins el cony de tot això, he parlat amb els meus tiets d'això i m'han dit que els seus fills ja són grandets per pensar el que vulguin i no els hi donaran lliçons. Aleshores, aquest Nadal ha estat una explosió, de 3 vegades que ens vam reunir, a les 3 tant els meus pares, els cosins, l'avi, i fins i tot els meus tiets van anar tirant perles de l'estil, algunes racistes i altres homòfobes. Jo no vaig dir res, vaig callar perquè sabia que si parlava perdria el control de les emocions. Però el tercer dia un dels meus cosins em va dir que per què estava tan callada allà al mig de la taula i un altre cosí va dir "dejala es que es de las del otro lado". Em vaig aixecar a mig dinar i em vaig tancar a la meva habitació perquè sinó els hi hauria estampat el plat a la cara. Els meus pares em van castigar per haver muntat una "escena" una setmana sencera sense quedar amb les meves amigues i sense mòbil. No podia parlar amb ningú del que havia passat i el que sentia. Em vaig enfonsar molt. Quan es va acabar el càstig i vaig tornar a l'institut el segon dia vam fer un debat a problemàtiques socials de les lleis contra la violència masclista i molt nois (i alguna noia) van dir que les noies denuncien bastant per diners i que molts homes són innocents i que ara ja no es pot fer res. Vaig començar a plorar allà al mig sense poder evitar-ho, però no per allò, sinó per tota la suma de coses dels últims mesos i per la setmana horrible que acabava de passar. El professor em va dir que aquestes reaccions no són bones per debatre amb el cap, però jo no vaig dir res, no vaig contestar-lis als nois, vaig plorar en silenci. Aquell dia va ser el 9 de gener, i el dilluns següent vaig escoltar a persones dient el que havia passat. I ara em fa vergonya veure la gent de l'institut després del que va passar, perquè els que no van dir res, els que no deien res masclista però tampoc rebatein els arguments, també em miraven diferent, com si fos desequilibrada o no sé. Les meves amigues no fan l'optativa però els hi vaig explicar i em van dir que no n'hi ha per tant, que no era com per plorar, i els hi vaig dir que era per l'acumulació de tot i em van dir que no he de deixar que m'afecti. Aleshores, ok, vale, però com? És que no puc, ara quasi tremolo quan s'obre un tema així perquè ja sé què passarà. I em desgasta tant que callo, però a vegades no puc evitar plorar o tremolar una mica i la gent es riu de mi. Aleshores què faig? Perquè jo entenc que els comentaris homòfobs em molesten perquè encara no estic segura de la meva orientació sexual. Però els racistes per què em fan un sotrac tan fort? És que no entenc per què soc així si la meva família tira odi tranquil·lament. I que em diguin que soc rígida i que vull tenir sempre la raó i així no s'acostarà la gent a mi, per defensar els drets humans... no entenc. I clar, veig el món amb líders d'ultradreta i hi ha gent que li és igual, o que diu que no li sembla bé però després va dient coses molt a prop de les que diu Trump o altres de l'estil i m'enfonso. Perquè debatre amb tranquil·litat és inútil, acabaràn fent-me explotar en algun moment, no canviaran la seva posició. I callar és mes fàcil, però a vegades m'enfonso igual o em fan ràbia les miradetes per veure com reacciono, com si fos un joc amb les meves emocions. No sé, em sembla que roça el maltracte emocional això lo de la meva família. I a l'institut entenc que hi ha gent que encara pot canviar de posició, però no fa bona pinta. Jo no demano que la gent pensi que el gènere és una construcció social o que les persones migrants són vulnerables i iguals que nosaltres. M'agradaria trobar gent amb aquests pensaments, però no ho demano a tothom, puc estat amb gent que no pensi això, les meves companyes de fet no són tan idealistes com jo. Però el que sí que demano és respecte, respecte mínim, no ficar-se amb cultures o orígens i insultar-los. No generalitzatar, deixar que cadascú es fiqui al llit amb qui vulgui. No sé, coses bàsiques de respecte, independentment del pensament tradicional. No puc suportar haver de ser jo la que calli mentre altres es fiquen amb tots els col·lectius vulnerables. És tan fàcil com callar la boca i parlar d'una altra cosa, però no. I sobretot la meva mare es riu gratuïtament de mi, si em poso a mirar un partit de futbol em diu que en el futbol no s'accepta la homosexualitat i que per què ho veig. O surt un anunci de condons i em diu "mira, el que mai faràs servir" o surt un anunci de campanya solidària amb nens desnudrits i em diu a veure si quan visqui sola els porto tots a casa meva i els salvo. Aleshores, per si no s'ha notat, estic sent atacada i estic esgotada emocionalment. Per què he hagut de sortir diferent a la resta de la família? Què puc fer?

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!



El que expliques és molt dur, i vull començar dient-te una cosa clara: no estàs exagerant. Quan convius amb comentaris racistes, homòfobs o masclistes de manera constant, i a sobre et ridiculitzen per reaccionar-hi, això pot ser profundament esgotador i dolorós.

El que estàs vivint no és només una diferència d’opinions: és sentir que els teus valors més bàsics (respecte, igualtat, dignitat) són atacats, i que quan intentes expressar-te, en comptes d’escoltar-te, et fan burla o et castiguen. Això pot arribar a ser una forma de violència emocional, perquè et deixen sola amb el teu malestar i et fan sentir que el problema ets tu.

És normal que el teu cos reaccioni amb plors, tremolors o bloqueig. No és debilitat: és el teu sistema nerviós dient “ja no puc més”. Quan acumulem tensió i impotència durant mesos, arriba un moment que surt com pot.



També és important que sàpigues que el fet que tu siguis més sensible davant la injustícia no és un defecte: és una mostra d’empatia i consciència.

Ara bé, una cosa important que també hauràs d’aprendre amb el temps és que a la vida et trobaràs persones que pensin molt diferent de tu. I això pot ser frustrant, però no sempre hauràs de lluitar o discutir per fer-les canviar. El més important és que puguis protegir-te i posar límits amb calma.

En situacions així pot ajudar:



•        Posar límits curts i tranquils, sense entrar en debat:

“No em fa bé sentir això. Prefereixo no parlar-ne.”

I marxar.

•        Recordar que no és la teva feina convèncer ningú, sobretot si et fa mal.

•        Buscar espais segurs fora de casa: amistats, professorat de confiança, orientadora de l’institut o un professional. El que expliques és massa intens per sostenir-ho sola.



També pot ser molt útil revisar el que consumeixes a xarxes socials. Si estàs constantment veient vídeos o debats sobre racisme, masclisme o homofòbia, encara que sigui perquè et preocupa, això pot alimentar més angoixa i fer que el tema ocupi massa espai dins teu. A vegades, cuidar-se també vol dir desconnectar una mica d’aquests continguts i centrar-te en coses que et calmin i et facin bé.



I sobretot: no estàs sola ni estàs “trencada”. Estàs reaccionant de manera humana davant un entorn que està sent hostil i invalidant. El següent pas no és convèncer la teva família, sinó que tu puguis tenir suport i un lloc on expressar tot això sense ser jutjada.

Espero haver-te ajudat.



Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!