El consultori

Hola! Bon any! Qué bè que continueu fent això:) M'agradaria desfogar-me una mica. Sento que m'estic tornant boja. Fa poc vaig començar a escriure una història i m'he endinsat tant que no puc parar (Porto com 50 pàgines) i em fa super feliç escriure però sento que m'estic quedant atrapada dins el llibre? En plan, no puc parlar de res més, i somio desperta Anne la meus personatges tota l'estona. Entenc q això passa el primer O segon dia, però protó dos setmanes. Se q al final em cansaré i ho deixaré estar però és una sensació super angoixant? Ns si m'enteneu. A més, no és el primer cop q en passa. A vegades amb els llibres, com amb harry Potter o ales de sang, O altres fantasies m'hi quedo immersa durant setmanes. Busco a internet informació, i escolto música imaginant que sóc jo? Ns. Esq semblo boja. El meu germà és més gran i sempre em diu que hauria d'anar al psicòleg. Jo crec q no. Peor a vegades necessito escoltar música i marxar al món amb aquests personatges? Esq ara que ho escric sento q em torno lela. He deixat plans per torna r a cas i escoltar música només. I m'encanta llegir històries super dramàtiques pq les visc? Mira, segurament direu q sóc en plan adolescent I hormonal. Pero ns. Em quedo immersa en univers imaginaris i visc com una doble vida? A classe em costa concentrar-me pq estic fent escenaris, em costa quedar, comprometre'm O estudiar pq he d'escoltar música. I afecta el meu dia a dia. Sé que això sembla inventat, O attention seeking. De veritat q no. Jo se q no es greu però m'impedeix fer vida normal...? Saps? O bno fer vida. Esq nsss aaagh. A vegades tinc salta emocionals molt heavies. En plan estic super feliç i de sobte super trista. Però en hores. I em fa sentir fatal i super cansada. La única manera de regular-ho es amb la música i imaginació. He intentat estar sense mòbil i sense llibres i escriure un dia, però es impossible pq em sento super insuportable amb mi mateixa. A més, quan quedo amb algú de sobte estic super feliç, pq m'agrada quedar però la més mínima cosa em torna fatalista. Intento racionalitzarho, d vd que sí... El meu germà diu que simplement sóc massa de posar expectatives altes i em decepciono fàcilment. Ah, el meu nòvio s'ha enfadat pq escric. M'ha agafat per sorpresa. M'ha dit q prefereixo escriure que estar amb ell i m'he enfadat, pq es l'única cosa q faig! En plan no faig extraescolars. Ell fa bàsquet, i jo li he dit, tu prefereixes el bàsquet. I Di u que es diferent la jo escapo i s ell li agrada fer-ho. Jo crec q ell TMB escapa amb l'esport. I em fa molta ràbia. Ja està, perdoneu, i moltes gràcies

Hola consultora!

Gràcies per explicar-ho amb tanta honestedat. Es nota molt la intensitat amb què vius les coses, i vull començar dient-te una cosa important: no estàs boja. El que descrius no és inventat ni exagerat, i té molt sentit que et sentis angoixada si això està interferint en el teu dia a dia.



Pel que expliques, sembla que tens una capacitat imaginativa i emocional molt potent. La lectura, l’escriptura i la música no només t’agraden, sinó que s’han convertit en una manera molt efectiva que tens de regular emocions, evadir-te quan estàs desbordada i sentir-te millor. Això, en si mateix, no és dolent ni patològic.

El problema no és que imaginis, escriguis o t’endinsis en mons ficticis, sinó que aquesta és gairebé l’única via que tens ara mateix per calmar-te, i quan no hi pots accedir et sents insuportable, cansada o molt desregulada. Aquí és on entenc que apareix l’angoixa.

També comentes canvis emocionals molt intensos i ràpids, dificultat per concentrar-te, per comprometre’t amb plans o estudis, i conflictes amb persones importants per a tu. Tot això són senyals que alguna cosa t’està pesant més del que sembla, encara que des de fora no sembli “greu”.



Escriure pot ser un recurs molt valuós per a tu, i no crec que l’hagis de deixar. Potser el repte no és eliminar-ho, sinó aprendre a conviure-hi sense que ocupi tot l’espai. Per exemple, posar moments concrets del dia per escriure o imaginar (per exemple, posar-te un límit de 2h al dia), i alhora començar a explorar altres maneres de regular-te que no depenguin només de la fantasia.

Sobre el que et diu el teu germà: anar al psicòleg no vol dir que hi hagi res “malament” amb tu. A vegades simplement és un espai per entendre per què vivim les emocions amb tanta intensitat i aprendre a gestionar-les sense haver de fugir constantment.

Espero haver-te ajudat.



Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!