El consultori

Bones, Et poso en context. Sempre he estat una persona a qui no li ha costat fer amistats, però fa un temps vaig perdre el meu grup d’amics: bàsicament em van fer el buit i van deixar de quedar amb mi. A més, també ho vaig deixar amb la meva exparella després de quatre anys de relació, perquè em va ser infidel. Actualment he creat un nou grup d’amics a través de l’esplai, ja que soc monitora. Ells són molt amics entre ells i es coneixen des de fa molts anys, però com que viuen en un altre poble, costa bastant fer plans. Em tenen en compte, però encara no ens coneixem gaire. Per exemple, avui havíem quedat per sopar, però com que al final només hi anàvem una noia i jo, s’ha acabat cancel·lant. Entenc que pot ser perquè encara no em coneix prou, però a vegades tinc la sensació que no acabo de quallar del tot amb el grup. D’altra banda, tinc altres amics i amigues, però tots tenen també els seus propis grups d’amistat. He intentat quedar amb aquells altres grups d’amistat a q tenen, pero no ha acabat sortint ja que ho son momt tancats o no els hi acaba de fer el pes, diuen molt que si pero no es fa mai. Pel que fa al tema dels nois, actualment hi ha un noi amb qui quedo: normalment ens veiem en un mirador, xerrem, tenim relacions sexuals i poca cosa més. Això, en principi, ja m’està bé. Hem parlat que si algun dels dos comença a tenir sentiments i no és recíproc, ho tallarem. Ell és bastant extrovertit, cosa que funciona bé amb mi. Amb tot això, em passa sovint que moltes tardes o caps de setmana em quedo a casa sense plans, perquè la gent està malalta, treballa, ja ha quedat amb altra gent, etc. Jo soc una persona que necessita estímuls i soroll social: m’encanta estar en un bar, anar a la muntanya, i quan arriba el cap de setmana necessito aquesta vida social. Però no tothom pot o vol quedar tant com jo. El que em preocupa és que, tot i tenir amistats, molts caps de setmana em quedo sola a casa. Tampoc puc agobiar el noi amb qui quedo, perquè no el veig del tot disposat a implicar-se més ni a conèixer-nos gaire més enllà del que ja tenim (tot i que això, de moment, a mi ja m’està bé). A les pràctiques, la majoria de gent és més gran. A classe, cadascú va molt a la seva i no hi ha un grup consolidat; a més, molts tenen parella i fan vida sobretot amb la parella. A vegades quedo amb algun d’ells i les seves parelles i la veritat que super be, però no és habitual o no necessiten tanta activitat social. A l’esplai ja t’ho he explicat, i la resta d’amistats tenen altres cercles socials. En resum, no sé gaire bé què fer: com puc conèixer més gent o crear més amistats? Com puc gestionar el fet de necessitar tanta vida social quan el meu entorn no sempre pot oferir-me-la?

Hola consultora,



Gràcies per escriure’ns i per explicar amb tant detall la situació que estàs vivint. El que descrius és molt comprensible, sobretot tenint en compte que en poc temps has passat per dues pèrdues importants: la del teu antic grup d’amics i la d’una relació de parella llarga. Tot això pot deixar una sensació de buit i de descol·locació, encara que objectivament continuïs tenint gent al teu voltant.

És important tenir present que, a mesura que ens anem fent grans, la vida social acostuma a canviar. Les persones comencen a tenir parelles estables, feines amb horaris exigents, altres responsabilitats o grups d’amistat ja molt consolidats, i això fa que sigui més difícil quedar amb la freqüència o la intensitat que abans. Aquest canvi no té a veure amb tu ni amb el teu valor com a amiga, sinó amb una etapa vital diferent.

Pel que expliques, ets una persona amb molta necessitat d’estímul social, moviment i activitat, i això forma part de la teva manera de ser. El repte, més que intentar que l’entorn s’adapti del tot a aquest ritme, és aprendre a no dependre exclusivament dels altres per sentir-te bé els caps de setmana. Pot ser molt útil començar a centrar-te més en tu i a construir plans que no requereixin necessàriament companyia: sortir a caminar o a la muntanya, anar a un bar amb un llibre, fer esport, apuntar-te al gimnàs, pintar, llegir o fer activitats que et generin plaer encara que sigui en solitari. També pots implicar algun membre de la família en algun pla puntual que et vingui de gust.



Amb el temps, fer coses sola deixa de ser sinònim de solitud i pot convertir-se en una font d’autonomia i seguretat personal. De la mateixa manera, buscar activitats o esports de cap de setmana on puguis anar sense dependre de ningú, això facilitarà conèixer gent nova de manera més natural i sense la pressió de “haver de fer amistats” ràpidament.

Pel que fa a les relacions que ja tens, sembla que algunes encara estan en procés de construir-se, i això requereix temps. No sempre es tracta d’encaixar o no, sinó de donar marge perquè els vincles es vagin assentant sense forçar-los.



En definitiva, no hi ha res de dolent en necessitar vida social, però també és important ampliar les fonts de benestar perquè no tot depengui de la disponibilitat dels altres. Aquest equilibri acostuma a arribar a poc a poc.

Una abraçada, espero haver-te ajudat.



Estrella Dorca - Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!