El consultori

No sé qui soc. A l’institut tothom es riu de mi i em sento invisible. A casa sovint em comparo amb les meves germanes i penso que elles són perfectes i jo no. Això em fa voler desaparèixer i sentir que no soc suficient. He tingut conflictes greus a l'instiut i tambè problemes amb autolesions (ja he parat), començo a cuestionar el meu fisic... Moltes gràcies,

Bona tarda maca! Moltes gràcies per escriure’ns i explicar-nos amb tanta honestedat com t’estàs sentint. Pel que ens expliques, estàs patint molt i escriure’ns per explicar-nos-ho ja és un gran pas. Durant l’adolescència és molt habitual sentir-nos confosos sobre la pròpia identitat, però si a més, hi afegim el fet de patir burles o rebuig, aquesta confusió és pot tornar molt intensa. Quan estàs a l’ institut  i et sents invisible, o ets objecte de les seves burles, el missatge que t’arriba és que “no valc” o “no soc suficient” i amb el temps aquests missatges externs poden acabar convertint-se en una veu interna molt dura i molt crítica. Però vull que entenguis que aquesta veu no diu la veritat sobre tu, només neix com a resposta al dolor. Ens expliques que també et compares amb les teves germanes, i això és normal i molt humà, però fer dins la família de vegades pot fer encara més mal. Ningú és “perfecte, però quan tenim poca autoestima, el nostre cervell només enfoca els propis defectes (reals o imaginaris) i fa invisibles totes les fortaleses.

Quan el malestar emocional és intens, sovint es desplaça cap al cos. Dius que t’estàs començant qüestionar físicament. I això no vol dir que el teu cos sigui el problema, sinó que és el lloc on descarregues aquest malestar. Això és molt freqüent en persones amb baixa autoestima o que han patit rebuig en la seva història. Recorda sempre que el teu valor no depèn del teu aspecte i que treballar la imatge corporal vol dir aprendre a respectar-te fins i tot en els dies més difícils. 

Ens has confessat que en algun moment has arribat a l’autolesió.  Les autolesions son una manera desesperada de gestionar un dolor que no saps com expressar o sostenir. El fet que hagis trobat una altra manera de poder-ho canalitzar (encara que el malestar continuï) diu molt de la teva capacitat de resistència però no vol dir que tot estigui resolt, sinó que possiblement has de sanar tot el que hi ha a sota.

El que t’està passant a l’ institut no et defineix però pot fer molt de mal si ho vius sola. Per això és molt important que algun adult de confiança ho sàpiga per a poder cuidar-te.

Encara que de vegades sentis ganes de desaparèixer, el que realment ha de desaparèixer és aquest dolor. Volem que sàpigues que no estàs sola i que mereixes sentir-te escoltada i cuidada. Demanar ajuda no és un signe de debilitat, sinó un acte de valentia i d’amor cap a tu mateixa. Intenta parlar amb algun adult de confiança (a casa, a l’institut, etc.) i explicar com t’estàs sentint. Gràcies de nou per escriure’ns i confiar en nosaltres, estem aquí sempre que ho necessitis. Una abraçada molt gran!

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'Anna Figuer, psicòloga experta en alimentació. 



Moltes gràcies per la teva consulta!