El consultori

Bona nit, gracies per la feina que feu al consultori! Es d'agrair, espere que estigau be. Sols desfogarme per ací, sempre he sigut una noia que és bona estudiant, m'agrada anar a classe, estudiar, fer preguntes etc... soc molt cabuda i considere que soc selectiva socialment ja que sempre tinc la sensació cada vegada que conec a algú que em cau be, sempre aplega un punt on em decepcionen o hi ha cap cosa que no m'agrada d'ells i ja no els vec igual.... realment mes enlla de la meua familia i 2 relacions d'amistat esporadiques no tinc eixa necesitat de conectar en gent. Estic be i ocupada! Fent estudis, idiomes, compaginant vida personal en la meua familia amb esrudiantil, la cosa es que soc molt cuadriculada necesite posar etiquetes a la gent per aclararme socialment. Jo en aixo cap vergonya pero em xoca com la gent, amistats de conveniença (practicament tots els que vaig coneixer a la carrera) sols em buscaven per treballs i preguntarme dubtes. Ho entenc tots tenen la seua vida pero al final es eixa sensació de ser la agenda de clase... soc responsable no puc evitarho i m'agrada tindreho tot controlat... ara he acabat la carrera i crec que continuare en l'ambit academic. No se, crec que m'anira be i en fi, tinc eixa sensació que realment l'institut, eixe ambient grupets, prejudicis, conveniença etc... mai desapareix. Sempre em dic que mai tornare a confiar en gent pq al final tots acaben decepcionante (parle del terreny amistat, amoros cap 0 cosa, ni ganes!), en el sentit que al final tots tenen les seues vides i probablement connectes amb poques persones al llarg de la vida. No se, preferisc pensar que si he d'enamorarme la vida ja m'ho posara endavant pero a vegaes no se..., em trobe moooolt comoda en fantasies meues de jo en parella i em conec d'aquesta manera jo romanticament! Se que probablement al llarg de la meua vida siga aixi, anant pel meu compte en amistats i amics realment els meus cosins de la meua familia mes enllà d'aixo cap cosa mes. No tinc la necesitat pero joder me frustra la ineptitud de la gent lo hipocrites que poden aplegar a ser! Al final tots et decepcionen... se que no soc perfecta pero joder considere que almenys soc de fiar i la majoria em buscaven per a que els diera quin dia era l'examen o coses aixi (es cert que jo tampoc interes en altres coses ja que estava be aixi pero sempre crec que sere la intelectual) i ei jo orgullosa saps? Pq al final per molts maldecaps meus sempre tinc la certesa de ser fidel a mi mateixa encara que no entengera el que pasava o tingera dies mals on la gent em decepcionava... se que la vida no es una peli o serie on puc controlar tot el que pasa i per aixo ahi estic millor... crec que quan parle d'amics realment sols tindre 2 (els meus cosins) al llarg de la vida estables, es una sort! Ho se i el durme be amb ells i tal, la gent en general no me atrau ho no ho busque almenys simplement es una conversa de hola, tens x i jo per educacio clar mira x. I m'adonava que a la carrera la majoria de relacions a la carrera *i crec que a la vida, son aixi i no se no entenc com poden fingir tanta familiaritat amb gent que no coneixen de res??? No se me ralla que te cages. Jo per ara sere com soc pero posant limits i no deixant que em prengen el pel tot i que em dona rabia com sempre acaben decepcionantme, lo bo es que gracies als meus limits que m'impose el dany mai es masa gran (mes enlla de enterarme que el treball que els havia pasat de x asignatura havia estat rulant per la clase o el diners que els havia prestat com 10 euros una vegada, no el necesitaven pal cafe i mai mel tornaren). No se se q probablement la majoria de relacions sigen aixi pero preferisc excudarme en fantasies on jo tinc el control i em relaxe ahi (dic quan em toca descans obvi). Cregeu que es una cosa normal? Pq em decepciona la gent? Em senc un poc en el amor com el de la peli de Good Will Hunting ja que es un noi que sempre ha tingut molts problemes *en els meus casos son familiars en el bon sentit ja que es mes tema medic depenents, i no deixa mai que la gent s'arrime a ell perque com diu una volta quan coneix a una noia es perfecta en eixe moment i no vol arruinarho mes conegentla mes i que la decepcione. I el psicoleg (Robin Williams actorazo) dientli que ha de dixar entrar a gent? Pf ok, pero pots ser selectiu i ser amable formal distant i jau, pq al final sempre hi ha algo de l'altra persona que no t'agrada.... se que es pesimista pero ja m'he acostumat a anar a la meua i despres estar amb la meua familia i prou. Per aixo no crec que m'enamore mai a la vida real, el meu tio diu que l'amor no es busca es troba i jo tipo vec el percal en temes amistat i pense amor romantic menys encara jsjsjs, i valore altres tipos d'amor com el propi, familiar, intelectual etc.... en fi se que probablement de major ho vega d'una altra manera pero algo em diu que no...no vull deixar de ser qui soc o que em corrompisquen, amargen per fingir ser algu que no soc pero tampoc pense deixar que em premgen el pel. Sera pq soc jove pero em costa tornar a parlar igual i tindre el mateix tipo de relació quan vec que una persona te certs defectes que no em cuadren o em decepciona en certes actituds, ja no la vec igual i m'aparte soc amable pero ja no em permet relaxarme amb eixa persona, almenys no tant. Sabeu lo mes ironic? Dins del meu cap a les fantasies, tinc la idea que algun dia vindra algu o coneixere algu que ja em llegira la ment, o no es rendira en mi i sera com a les pelis romantiques.... no se en aixo ultim no em feu masa cas ahi estic un poc tonta. Perdoneu i gracies per deixarme desfogarme.

Hola consultora!

Gràcies per compartir tot això amb tanta sinceritat. 

El que expliques té molt de sentit i es nota que ets una persona reflexiva, responsable i molt fidel als teus valors. No hi ha res de “malament” en ser selectiva, en gaudir de la solitud, en prioritzar la família o en no sentir una gran necessitat de socialitzar si et sents plena així.

Dit això, des d’un punt de vista psicològic, a vegades quan una persona sent que tothom acaba decebent-la, pot ser útil preguntar-se si els estàndards que posa als altres són molt elevats, o si hi ha una expectativa (potser inconscient) que els altres siguin coherents, curosos o lleials com ho ets tu. Quan això passa, és fàcil sentir frustració, perquè tots tenim defectes i limitacions, i inevitablement acabem decebent en algun moment.

També és important destacar que ajudar els altres està molt bé, però quan aquesta ajuda et genera desgast o tens la sensació que se n’aprofiten, és totalment legítim posar límits. Dir prou, no donar tant o no estar sempre disponible no et fa menys bona persona, sinó més respectuosa amb tu mateixa.

Entenem que has viscut situacions on t’has sentit utilitzada o poc valorada, i això deixa empremta. Amb el temps, però, acostuma a ajudar molt acceptar que les persones no són perfectes i que, com més flexibilitat i menys judici posem sobre els defectes dels altres, més tranquil·la sol ser la convivència emocional. Això no vol dir aguantar-ho tot, sinó ajustar expectatives.

També és totalment vàlid no voler tenir molts amics o no buscar relacions profundes si no ho necessites ara mateix. Alhora, cal tenir present que socialitzar no sempre implica una gran connexió emocional: hi ha relacions més superficials i d’altres més profundes, i totes dues són normals i legítimes. No totes les relacions han de ser intenses, ni totes han de durar.

Igualment, no és necessari pensar, sentir o viure de la mateixa manera que l’altre per tenir una amistat, ni tampoc ser perfecte. Les relacions humanes es construeixen des de la diferència, i sovint també des de la imperfecció.

Pel que fa a l’amor, les fantasies poden ser un espai segur i de descans emocional. Només cal vigilar que no esdevinguin l’únic lloc on et permets vincular-te, perquè això, amb el temps, pot limitar experiències que encara no coneixes. No cal forçar res: ni enamorar-se, ni obrir-se abans d’hora. Cada cosa arriba al seu ritme.

En definitiva, sembla que tens molt clar qui ets i què vols preservar, i això és una fortalesa. El camí potser passa no tant per canviar qui ets, sinó per trobar l’equilibri entre protegir-te i permetre’t, de mica en mica, veure els altres com són, amb llums i ombres. I això també s’aprèn amb el temps.

Espero haver-te ajudat d’alguna manera.

Estrella Dorca  - Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!