El consultori

Estic perduda perquè he perdut el que em caracteritzava, per exemple, fa uns dies em van donar les notes, i tot i tenir-ho tot aprovat amb una bona mitjana, sento que podria haver fet més. O sigui, a primària mai vaig estudiar per cap examen perquè ho pillava tot de seguida. I a l'ESO també, i els professors m'elogiaven molt per això, per tenir de les millors mitjanes de la promoció... i ells ni sabien que no estudiava. Em reconeixien coses que eren sense esforç, sense estudi, només escoltant a classe. Després, a 4rt d'ESO, les mates em van començar a costar i vaig necessitar mirar-m'ho a casa perquè se'm quedessin les fórmules, però ho feia el dia abans de l'examen. Al final va ser l'única assignatura que no vaig treure excel·lent i em va frustrar, però sabia que no era la meva habilitat especial i que tampoc hi havia dedicat massa temps. I a l'entrar a batxillerat hi va haver un salt, perquè tot i ser humanitats, el temari pels examens d'història, filo, o el que sigui era el triple de llarg. Els dossier d'abans tenien 10 pàgines i a 1r tots unes 30. Aleshores vaig haver de posar-me a estudiar, però sorpresa, no sé estudiar. O sigui, quan em posava a la taula a casa tenia ganes de fer totes les coses menys estudiar, fos el que fos. I a vegades hi havia coses que m'agradaven i tal i tenia curiositat, però en el moment d'haver de memoritzar-ho es feia infumable. A més, ja no estava a l'ESO amb els companys d'abans ni els professors, estava en un lloc nou i no estava tant contenta. Tenia una energia baixa, i si em posava a estudiar a la segona línia ja estava pensant en una altra cosa i se'm anaven les hores sense retenir la informació. Vaig provar a escriure tot el tema amb les meves paraules i funcionava una mica millor. Aleshores em va anar funcionant, però poques vegades treia 10, em quedava al voltant del 8 i em feia ràbia, però clar, només estudiava el dia abans en els parcials i 3 dies pels trimestrals. Però bueno, vaig acabar el curs amb un 8, i sabia que ho havia fet sense estudiar massa, em sentia "intel·ligent" d'alguna manera. Necessitava aquesta validació, sentir que seguia tenint la facilitat que m'havia caracteritzat sempre. Aleshores he començat 2n, i tot això ha caigut de cop. El salt és molt més gran que de l'ESO a batxillerat, el salt real és de 1r a 2n. Temes de 50 pàgines, moltes vegades infumables, sense espai per reflexionar-hi ni ser crítics ni comentar-ho, tot de memòria, com robots. I no puc. A més, vaig agafar el covid posant-me molt malalta i vaig faltar 2 setmanes senceres. I clar, si no estudiava a casa, era com perde'm tot el temari que havien donat mentre no hi era. I em va costar un munt. Vaig deixar moltes coses sense mirar. I poc després de tornar vaig fer els parcials i vaig treure 5-6, que sentia que no eren notes meves. Però el pitjor és que vaig suspendre un, i mai havia suspès res en tota la meva vida. Aleshores vaig començar a entendre que la gent sempre havia exagerat molt amb mi. Que tot i retenir amb més facilitat, només és quan ho connecto sentimentalment, que no soc una gran memoritzadora. I que a l'haver-me estat tot més fàcil, l'esforç ara em costava el doble que a la resta. A més, no sé organitzar-me ni planificar-me perquè funciono per energia, i no tinc la disciplina per complir plans d'estudi, ho faig només quan sento la pressió perquè s'acosta molt. Aleshores van venir els trimestrals, i tot i fer-ho millor i estudiar amb més anticipació (3-4 dies abans), la mitjana ha estat de 7. I hi ha molta gent de la meva classe que ha suspès i desitjaria tenir un 7, però a mi no m'agrada perquè no el sento meu. I he confirmat que tot i estudiar (no molt, però sí fer-ho enserio), no puc tornar a l'excel·lència d'abans. Podria suposo, però dedicant cada dia 2-3 hores de repàs i estudi, i aquesta disciplina no la tinc. I em comparo inevitablement amb altres companys que fan de delegats, fan ball o el que sigui i encara treuen 9. I em costa molt acceptar que jo no arribo al seu nivell i que ja no destaqui pels professors. Només destaco a literatura, però allà quan tinc un 10 no m'alegro gaire perquè representa que és normal, que és el que ha de ser perquè és en el que soc millor, si no soc bona en això no sé en què ho seré. I si trec un 9 - 9'5 no m'agrada gaire. Necessito el 10, però tampoc em dona alegria, només tranquil·litat de no haver perdut en el que destaco. I clar, he perdut el que em feia ser qui era, perquè poques vegades m'han elogiat pel meu caràcter o per altres coses. Jo no era bona dibuixant ni als esports ni a música, no tenia cap habilitat (ni tinc) cap habilitat especial. No m'han dit "ets bona persona", "estem orgullosos dels teus valors", "tens una senibilitat especial"... només algun professor i comptades vegades. I sento que decepciono als meus pares perquè només tinc aquesta responsabilitat, però sobretot a mi mateixa. Sé que soc desorganitzada i d'aquí també em ve la imaginació i la "lucidesa" mental, o sigui preguntar-me coses, crear, sentir, connectar. Però no tinc una ment científica ni de bona estidiant. Aleshores he perdut el que sempre m'havia fet sentir vàlida (que no hauria d'haver estat això). Però fa mal perdre-ho, perquè a més veig també que acabaré el curs amb una mitjana decent però que no em permetrà entrar a tot arreu. I tampoc sé què vull fer ni sí podrà motivar-me per estudiar o si ho acabaré odiant i faré de tot menys estudiar. No em veig enlloc. És que em ve de gust passejar, veure una sèrie, estar amb la meva germana, ajudar-la a ella amb les seves tasques, recollir el rentavaixelles... tot menys estudiar. Ha arribat un moment en el qual no sé què em catacteritza com a persona, sento que he perdut la validació acadèmica que em donaven constantment des de fora però que mai he tingut la realment necessaria. I a més, sento que no encaixo a cap lloc, que cap carrera és per mi, que puc parlar amb companys superficialment, però que cap capta la profunditat real amb què vull argumentar. I a més, veig que la gran majoria tenen un pensament oposat als valors que defenso (és d'esperar en una escola concertada, en realitat, ja que tots volen protegir els seus privilegis). I jo en canvi em sento molt roja, però molt més que gent adulta que també ho és. O sigui, veig uns idelas i somio amb un món completament diferent, però no només hi somio, el necessito. Perquè soc incapaç de suportar la brutalitat social i la injustícia, però no racionalment i amb equilibri, a nivells que em donen ganes de vomitar al veure les notícies, que em trenca la frivolitat amb la qual es parlen de certs temes a classe. I no contesto ni m'ho fico perquè ploraria. I ni els meus pares, ni els avis ni a l'aula, tenen ni una desena part d'aquesta frustració. Viuen i ja, els poden desagradar coses, però mentre ells estiguin bé ells estan bé i em diuen "millor no pensar en això". Altres directament fan comentaris en contra dels meus valors i ja ho he sentit tant, ja sé que no obriran la ment, i no tinc forces per desgastar-me. No ho sé, tinc una ment massa moderna, massa de trencar amb tot, però no puc no tenir-la. I no demano el mateix a tothom, però sí un mínim d'empatia amb el món i de deixar enrere els valors més tradicionalistes. Sento que necessito un nord, i no el tinc, només la meva germana que és petita però comparteix força amb mi. I sé que és molt difícil trobar un lloc, però m'agradaria poder reduir una mica la desorientació contant perquè m'angoixa molt.

Hola,

Gràcies per escriure’ns i per compartir amb tanta honestedat el que estàs vivint.

Tal com dius, durant molts anys t’has identificat amb el rol de “la intel·ligent” o “la que treu 10”. Construir la pròpia identitat gairebé exclusivament sobre això pot arribar a ser perillós, perquè quan aquest pilar trontolla —o desapareix— és normal sentir-se desorientada, buida o perduda.

No és culpa teva. A consulta em trobo sovint amb situacions molt semblants: persones que sempre han tret molt bones notes i que, per diferents motius —ja sigui per factors emocionals o perquè el nivell acadèmic augmenta—, comencen a baixar el rendiment i això les fa enfonsar-se.

Comentes que treure bones notes era el que et feia especial. Tanmateix, pel que transmets, sembla que el que realment et fa única és una altra cosa: una qualitat menys visible, que no depèn tant de la validació externa. Parlo d’aquesta sensibilitat social, de l’empatia, de la benevolència i de la preocupació genuïna pels altres i pels temes que afecten la vida de les persones. Tot això forma part de tu, encara que no surti en cap examen.

Potser és moment de replantejar-te qui vols ser. No passa res per deixar enrere qui eres —de fet, a vegades ho fem gairebé sense voler—. Ara toca començar a dibuixar en qui et vols convertir.

Reflexiona sobre fins a quin punt t’ha portat voler complaure els altres. Sovint, aquesta via no ens condueix enlloc estable, perquè allò que depèn de la mirada externa es pot esfondrar d’un dia per l’altre. Prova, en canvi, a preguntar-te com et voldries complaure a tu mateixa: què et faria sentir plena, orgullosa o en pau, no des del “tenir”, sinó des del “ser”, des d’allò que realment nodreix la teva ànima.

Continues sent intel·ligent encara que treguis un 6 o suspenguis una assignatura. La intel·ligència és molt més àmplia i complexa que els criteris amb què se’ns avalua a l’escola o a la universitat.

Sé que tot aquest procés no és fàcil. Si ho necessites, demanar ajuda professional pot ser una molt bona manera de tornar a trobar el nord i reconstruir-te des d’un lloc més autèntic i sòlid.

Espero haver-te ajudat una mica. Tens moltíssim potencial —com totes les persones—, només cal reconèixer-lo, abraçar-lo i començar a posar-lo en pràctica.

Una abraçada,

Estrella Dorca - Psicòloga General Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!