El consultori

Bona tarda, soc la noia de la consulta "evolució i menys por sobre la meua discapacitat", tot i que no soc cap psicologa, ni tinc cap experiència sobre el tema amorós romàntic, simplement acabe de llegir la teua consulta, i com m'han aconsellat de respondre't ací va la meua opinió (que per suposat, pots estar d'acord o no, i sempre des del més absolut respecte). No sé si ho llegiràs, però bé suposo que servirà per a qualsevol que estiga pasant per algo similar. Primer de tot, sols dirte que el fet de que ja t'hajes llançat a declarar els teus sentiments ja denota un acte de valentia, no tots es veuen capaços de expresar el que senten per una altra persona obertament! Obviament, enhorabona per això i per com tu i el teu MEJO? (crec que l'anomenaves així) haveu gestionat la situació, amb comunicació i sobretot respecte per les dues parts. No se si t'hauràs aclarat sobre els sentiments sobre ell, o si haveu etiquetat ja el que sentiu, però dirte, i ací em vaig a centrar en el que et precupava principalment, el tema dels audifons i durlos. Bàsicament, jo entenc les inseguretats i la por no ja d'estar amb algú sinò de conviure amb una discapacitat, però que et quede una cosa clara mai, per cap discapacitat, inseguretat o problema que tinges eres inferior a algú. També menciones el fet que no seria just per a ell estar amb tu, una persona que te audifons? Ho entenc, però tia, ves ignorant eixos pensaments, no has pensat que a lo millor no és just per a ell, però sobretot per a tu, perdre't d'aquesta oportunitat amb el noi que t'agrada? També et dic sempre aconselle que és millor estar sola que mal acompanyada, i de fet personalment et vaig a ser honesta, mai he tingut parella (per ara tampoc vull jsjsjs estic massa enfocada als estudis la veritat). Però pel que deies, el noi t'ha contestat dient que li dona igual que portes audifons! Això és genial, tu saps la sort i coincidencia de que t'agrade algú, et corresponga i damunt li done igual això? és una sort que has d'aprofitar, amb això estic dient que son els requisits minims ojo, tampoc t'hi poses a adorarlo perquè t'acepta la discapacitat, això hauria de ser el normal quan es comença una relació romantica, l'aceptacio mutua de les dues persones i poc a poc anar conegentse. I escolta, si no li agrada el que veu o alguna cosa de la teua discapacitat no ho enten, sempre pots explicarliho i si no ho acepta, fora! Creume hi han més peixos en el mar, i és millor estar sola en eixos casos. Que probablement la relació amb ell isga be (per ara hi han indicis que anirà be) però que si no, no te ralles, ets jove i encara hi ha molta vida per davant. Pel que fa al tema de les inseguretats en audifons (també es pot aplicar a qualsevol cosa insegura que tinges), el que no es pot canviar cal aceptarho, és una condició en la que viuràs sempre. Miraho de manera positiva, els majors quan es fan vells perden oida i necesiten adaptarse a eixos canvis i dur audifons, pues nosaltres eixe procés ja el tenim pasat! No se, jo soc molt fan de una serie que es diu Juego de Tronos, i allí un personatge Tyrion Lannyster, diu una frase que a mi m'ajudà bastant: "Nunca olvides lo que eres. El resto del mundo no lo hará. Úsalo como armadura, y nunca podrá ser usado para herirte", es un poc referencia al nostre fisic i discapacitat. Com no pots canviarho caldra adaptarse i aceptarho, per tant encara que coste tracta de estimar o almenys tolerar els teus audifons cara a les relacions socials, el que no vullga aceptarho ja sap on està la porta sas?. Espere haverte ajudat, a tu i qualsevol persona que llisca açò, no se si t'hauran agradat cap dels consells (jajaja, tinc entes que puc ser una mica ejem sargento a voltes donant consells i molt analitica i racional) però be, jo et diria que proves sort amb eixe noi. Si t'anima, ja ets més valenta en eixe aspecte que jo, mai m'he enamorat i li tinc un pànic brutal a això, no tant per la discapacitat sinò per la perdua de control i mostrarme vulnerable pero be... això ja es un altre tema (veus com tots en tenim d'inseguretats?), jo també em calfe el cap pensant si algun dia coneixere algú i eixirà be però per ara, i segurament per sempre, estic contenta amb les meues elucubracions romantiques entre la meua imaginació. També dir que ejem, si la cosa no va be amb aquest xic, no pasa res, no pel fet que t'hajen rebutjat no vol dir que no eres digna de ser volguda. Tin en compte que el primer amor és el propi (això inclou tota tu amb discapacitat), després el familiar, amics i ja com a optativa, com la loteria sas si te toca te toca i si no, pos no, el romantic. Abans de que se m'oblide, no se si tindras el mateix problema, però si tens cap problema amb els audifons o algo relacionat amb la discapacitat, no tractes de durho endavant tu sola. Se que es mes facil, perque ja sabem com va la cosa i tal, però contarho a algu de confiança com la familia o en este cas més endavant quan tingau afiançada la relació amb el noi, no tractes de dur tot el pes del mon sobre tu. Això és un consell que realment em costa molt donarte perquè jo moltes vegades no el seguisc, he d'aprendre a compartir i tolerarho, a aceptar que no som una molestia, que la discapacitat es un poc com dur ulleres? si et trenquen ho dius a tots els que et pregunten oi, que ha pasat amb les ulleres? o, estas mes seria, pq tanques els ulls.... etc... no se, t'ho dic pq solc tindre tendencia a tancarme en aixo i voler resoldre les coses sola, en aixo soc molt independent i perfeccionista. em costa molt aceptar els canvis, de veres, fins i tot quan van a renovarme els audifons em pose supernerviosa pq no se si seran millor i pijor (en general solen ser millors) però pff ahi soc un peliu desconfiada i clar quan em pose en ixe plan em pose a desconectar i pensar en bucle en aixo superseria. En fi, pero be estic aprenent a tolerarho? tot i que crec que haure de conviure en aixo, però perdó per la parrafada, l'important es que mes o menys m'acepte tal i com soc! si, tinc dies mals com tothom però al final això es el que ens defineix oi? la capacitat de tirar endavant els dies mals i qui esta al teu costat en això. Perdó de veres per la superparrafada, espere que no t'hajes pres a mal aquest analisi sobre el teu cas, que a algú que haja llegit açò i estiga en una situació similar ja siga de discapacitat o qualsevol cosa mencionada aci: endavant molta força i poc a poc ja voreu com a mesura que la vida pasa les coses prenen sentit, com a persona et coneixes mes. Res, si algú te algo que dir, ja sap on està el consultori jsjs, agrairia cap consell o recomanació per part de les psicologes del consultori sobre les coses que he comentat (tant del meu cas personal com el de la noia), o algo general adreçat a tothom, espere haverho fet be animant aquesta noia i qualsevol altre. Finalment, moltes gràcies per la ajuda que presteu! Espere que vosaltres estigeu be, i que vos haja animat? en alguna de les coses que haja dit, perque se que com tots també tindreu dies mals.

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!



I gràcies també per llegir les consultes d’altres persones i aportar el teu granet de sorra.

El teu escrit ens pot servir a tots per a reflexionar i veure altres perspectives de la vida.

No sé si a la noia li ajudarà, tant de bo que si! Però com a mi també em passa en les consultes, sempre intento donar consells neutres i respectuosos, però al final, la persona és lliure d’agafar-los o no. I tot està bé. Tots som diferents i tenim maneres diferents d’afrontar les situacions. Conèixer a persones amb problemes semblants als nostres sempre és reconfortant, perquè no ens sentim tant sols. A més, que ens donin la seva opinió ens pot servir per obrir la ment i motivar-nos (no comparar-nos), perquè torno a repetir, cadascú és com és, a vegades agafarem uns consells (perquè ens ressonen), i d’altres simplement acceptarem el consell però no el posarem en pràctica perquè no va amb nosaltres.

Gràcies per el teu temps,



Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!