El consultori

Bon dia, es mes que res per traure el que sento per ací. Primer vullc agrairvos tota la tasca que feu, sou molt necesàries! Despres expressar que no se si es que acabe de terminar el grau de filologia *el que he estudiat, que sempre he volgut fer el de filologia clàssica (si, per uns motius personals, la meua adolescència fou complexa però ja estic molt més millor, vaig començar la carrera amb 19 quasi 20 anys. És cert que vaig acabar el grau amb molt bona mitjana (8 i pico), però ara em senc un poc agobiada, en el sentit que tampoc em veig treballant ja? No se, he de mencionar que sóc de familia treballadora, els meus pares ja feren esforços per traure la familia endavant, tinc una llar amb ells i molta sort de durme be amb ells. Crec que faré el doctorat més que res ja que ara tinc ganes i soc "jove"? I vull aprofitar el moment. Però tinc inseguretats internes, sobre si fallaré, em cremaré per això, eixiré més pesimista sobre això etc.... també és cert que he de mencionar que un dels motius de voler fer ja el doctorat és més que res pq jo visc prou lluny de la facultat (almenys 1 h lluny cada dia pa anar i una altra per tornar, a més la frequencia és horrible, cada tren pasa cada 1h i pico), per ara ho he pogut suportar però se q al doctorat em demanarán mes disponibilitat d'horaris. En fi, apart d'eixe conjunt d'inseguretats , em considere una noia molt reflexiva (de fet posem q acabe el doctorat en horari de merda però traient anims i tot, cap als 30, vec q no em renta i també tinc plan B q es si no funciona anar a secundaria a donar clases), no se tinc por de fallar i si vos soc sincera... també tinc por de perdre contacte en la meua familia o de no sentirme suficient ja que un dels motius de la meua adolescencia complexa es que em diagnosticaren una discapacitat que mes o menys puc ferne vida "normal" (tot i q no m'agrada utilitzar la paraula normal), se q si vaig al insti haure d'acostumarme a les burles de certs alumnes (es normal al fi i al cap, desconeixen aixo i tal, ja estic acostumada...), pero tinc la impresió, algo dins meua (per raro que soni???) Que he de provar la uni per demostrarme que puc (a mes qui sap? A lo millor tb puc ajudar a divulgar info sobre la meua discapacitat i ajudar o inspirar gent en la mateixa condició que jo!) En fi, com veieu tot son lios, confusions etc... la uni m'agrada, no vull viure a un pis ni de conya amb el preus dels lloguers bufff, però note cert elitisme quan ens feien anar a conferencies per la tarda sense tindre en compte la gent que viu a pobles i no te tanta bona combinació com els q viuen a les ciutats. Se que tots tenim problemes, pero em xoca un poc aixo, al final tots pensen en el seu problema. Un amic meu, que estudiava ADE (pa treballar en empresa i tal) deia q Espanya estava fatal no se q, (jo que sempre he sigut d'esquerres pense que en alguns aspected com tema lloguers te rao, pero que en general a nivell internacional (Africa i America i certes parts d'Asia) estem molt molt be, em diu que busque feina a un altre pais, q Espanya quedara fatal en el futur amb el canvi climatic??? Em provoca angoixa, i si te raó? Res em garanteix que anar a un altre pais aniria la cosa a millor, no tinc diners ni ganes per a ferho. Crec que quedarse i intentar almenys concienciar a la gent, fer tu les coses be, encara que veges a molts fer trampes i no valge pa res l'esforç que fas... no se jo tinc molt interioritzat els meus valors i em sentiria mal si fera trampa.... se q es aburrit pero mira soc així. De vegades em pregunte val d'algo ser bona persona, tractar de ser mes o menys optimista, ajudar a la gent... mentre tractes de no perdret ni amargarte en el proces. Per aixo em dona por cagarla, se q vaig a fer el doctorat, normalment quan començe una cosa la acabe, pero se q el mon universitari es molt elitista (jo ho intentare, qui sap... com diu mon pare: lo bo i mal de ser discapacitat es que crides l'atenció i la gent et recorda). Em dona por el futur i si Espanya el dia de dema es superinhabitable? Pf, a vore sent realistes no crec q la cosa, per aquest segle clar, vaja tan malament ja que tenim la UE i aquesta tb depen de nosaltres. Pero no se, tinc por plena de dubtes i de cagarla, amargarme i tot. El tema transport em pesa molt, no se si a la uni estaria be? Com a un insti on al principi m'enviarien lluny pero amb moooolts anys m'aniria arrimant prop de casa, tb es cert q a la uni la gent q he conegut q son profes deien q sols anaven 3 dies? Pq lo atre ho feien a casa? Ma mare diu q de totes les feines sempre hi han coses bones i males q he de ferho ara que podem economicament i animicament q soc jove i tinc energia. En fi, gracies per llegirme i si tingereu cap consell sobre TOT el monoleg aburrit que vos he soltat ho agrairia molt. M'agradaria saber el futur però es imposible, a mes una amiga em va dir que al final tot el q pensem abans de x cosa i una vegada l'hem viscut resulta que no era tan horrible ni tan bonic com ho haviem imaginat, sino algo en mig. Gràcies!

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Tant a mi com als lectors del consultori ens encanta llegir aquests monòlegs tan interessants.

És un text ple de dubtes però també de reflexions profundes.

Anant per parts, sembla que vols fer el doctorat, però el que et frena és la por i el tema transport.

Si t’has tret una carrera i durant 4 anys has fet el vaivé i has anat sempre a classe, fer un doctorat no serà cap canvi gaire brusc. A vegades, fins i tot tenen millors horaris els que fan doctorat, ja que poden fer molta cosa a casa, tot depèn de la teva Uni, professors, etc. Però la qüestió és que no té per què anar cap a pitjor (el tema horaris).

D’altra banda, a la Uni a vegades ens toquen assignatures que no ens agraden, i les hem d’aprovar igual. Quan fas un doctorat se suposa que el fas sobre allò que t’agrada i, per tant, segurament, quan el facis tractaràs temes que t’agradaran més i tindràs mé facilitat.

Pel que fa al futur d’Espanya, jo crec que tots el veiem bastant negre, tant amb les notícies com amb la informació de les XXSS. Sembla que tot hagi de caure d’aquí poc. Jo sempre penso, si la meva besàvia va sobreviure a una guerra, jo podré sobreviure al que sigui, ja que tot el que ens pugui passar segur que és molt menys greu que el que va viure la meva besàvia. A part d’això, sí, podem estar més o menys preparats, però fins que no arribi el moment d’estar molt malament (que potser no arriba mai), millor que estiguem fent coses que ens agraden i en les que creiem. No és necessari marxar ara a un altre país perquè tenim por que el nostre s'enfonsi. Si mai vols marxar, ja podràs marxar, però ara no cal ni plantejar-s’ho si no és el que tu vols.

Espero haver-te ajudat i gràcies per deixar-nos aquestes superreflexions.

Cuida’t.

Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!