El consultori

Hola, Vaig escriure fa 5 dies pel tema de l'excursió i tot el que havia viscut. Primer, gràcies per la resposta. Ja em va anar bé escriure-ho, però sentir-me escoltada és millor encara. El divendres passat no vaig poder parlar amb la meva nova tutora perquè no em vaig atrevir. La situació no es va donar, va estar parlant dues hores del curs i després va marxar ràpid, al mateix temps que els alumnes. No és gens fàcil el que m'has proposat. Sé que és impossible que els meus pares paguin un psicòleg cada dues setmanes. No tothom té la situació econòmica per poder-ho fer. Em costaria un munt de sessions explicar tota la situació i arribar a millorar. I enmig de 2n de batxillerat seria fatal remoure tantes coses. No tinc la força ni els diners per fer-ho. Això no vol dir que cregui que la psicologia no és útil o "bona". M'agrada saber-ne, l'autoconeixement, observar les conductes dels altres... de fet estic cursant l'optativa de psicologia ara a 2n, m'atrau molt. Però la teràpia en sí, a part de ser inassumible econòmicament, també ho és per energia i força en el meu cas. Sobre l'excursió del divendres, m'has dit que hi he d'anar, com diuen la majoria d'adults. No és tan fàcil. Espero que no hagis viscut mai assetjament, perquè jo no puc pensar-hi sense tremolar. Seria massa dolorós tornar a pujar a un autobús sola, tornar a estar tota l'estona veient els grupets, dinar, estar exposada les estones lliures a burles... Amb 17 anys seria un ridícul molt gran i tornaria a recordar altres experiències. I no és obligatori, no "s'hi ha d'anar" a les excursions, perquè per alguna cosa hi ha l'opció d'autoritzar o no la sortida a l'app. I hi ha gent que els seus pares no poden pagar les excursions. És un percentatge molt petit, perquè no són molt cares, però n'hi ha a totes les etapes educatives. Per exemple, els nens que estan becats a escoles concertades, no poden anar a les excursions, i alguns de la pública tampoc. Per tant, no és tan simple com "s'hi ha d'anar". Jo a la d'aquest divendres no hi aniré. El meu pare serà a casa al matí, però jo aniré a la biblioteca. Ja m'ho arreglaré. El meu obiectiu no és no anar mai a les excursions, tant de bo pogués tenir amics i que ningú em fés el buit i passar-ho bé. No saps com ho desitjo. Però ara no és així i no serà així aquest curs. Els profes de batxillerat passen molt, veuen una xuleta a l'última fila però no bullyng a la primera. La tutora d'aquest curs no em desagrada, però no sé si trobaré un moment i força per parlar-hi (haurà de ser després de la 1a excursió perquè no vull que m'hi faci anar ja a aquesta). Si ho fés, què passaria? Activaria un protocol? Sé que no canviaria res. Jo no canviaré, i els meus companys tampoc. Ningú deixarà d'ignorar-me. L'últim que vull és que faci una xerrada als nois de la classe sobre la meva situació. Vull que entengui que no estic en condicions d'anar ara a una excursió perquè em fa mal. Si poguessis triar entre rebre una descàrrega elèctrica o no, triaries estalviar-te-la. Si poguessis escollir no passar un dol, evitar un abús, ho faries. És el mateix. I a veure, jo crec que quan vagi a la universitat, com que no sabran qui soc, ningú em farà res. I si hi ha alguna excursió o els treballs i tal doncs ja ho aniré veient. No crec que ho passi malament. No tinc tants problemes amb la gent desconeguda. A més, seré major d'edat per decidir si vull anar a un lloc o no, serà la meva decisió. Entenc que és important no fugir de tot, però fugir seria no anar a classe, no haver escollit batxillerat. M'enfronto cada dia a la soledat. Cada dia. A estar a la classe a l'hora del pati sola, a fer treballs sola, a seure sola... cada dia. I els meus pares no són un gran suport. No s'han parat mai a preguntar-me com vaig a l'escola o l'institut fora de l'acadèmic. No han estat a sobre, només una mica aquella vegada del paper. No els hi explicaré tot als meus pares, no puc. No parlem d'emocions ni aquestes coses, estem poc temps junts. Per mi no són un referent, jo no els odio, però fora de ser els meus pares biològics, no ho han fet gaire en altres sentits. Ells també tenen el seu desgast amb les feines i la situació econòmica, tenen històries greus també, i no els odio, però no hi puc confiar. No hi acudiria passés el que em passés, tot i les conseqüències. He estat molt sola a la vida. I si alguna cosa ensenya la soledat és a saber més de tu. A escriure, a estudiar, a refugiar-te on pots, a buscar el que et manté. Aquest estiu tindré 18 anys i m'apuntaré al voluntariat d'acompanyament de gent gran a la residència. És gratuït i em sentiré millor. Començar abans de la uni a acostar-me a gent gran (que em fan molta menys por que els de la meva edat) m'anirà bé. Jo el que volia saber és si a part d'això puc fer alguna cosa senzilla per portar millor la soledat aquest curs. Si no hi ha res més que pugui fer, doncs ja està, era per saber si hi havia alguna cosa que se m'escapava. I per exposar-ho, per deixar-ho escrit, per alliberar-me. Gràcies de nou

Hola!

Gràcies per escriure’ns de nou!

Efectivament, les excursions no són obligatòries, jo em referia a que com més les evitis més gran es farà el problema. Però això passa amb les excursions i amb tot, és només una informació a tenir en compte. Tot i saber això, està bé si decideixes no anar-hi pel dolor que comporta i el trauma viscut, no passa res, no hi vagis i punt, ningú et pot obligar.

D’altra banda, si hi pots fer algo a tot això? Si clar, però com molt bé dius, es necessiten forces, no és gens fàcil fer tot el que et proposo, que ho reduiria a: parlar amb la tutora i parlar amb els teus pares (encara que siguin distants emocionalment).

Si no demanes ajuda mai ningú et podrà ajudar.

Tot i això, dius que per a tu és impossible parlar amb els pares i que parlar amb la professora no servirà de res.

Llavors, responent a la teva última pregunta:

Com passar millor la soledat? Llibres, musica, series, escriptura, dibuix… i si creus que et pot anar bé parlar amb els avis, fes-ho. Cadascú té les seves maneres per evadir-se del dolor o per canalitzar-lo, intenta trobar la teva.

Està clar que ara mateix estas en una situació difícil, tots els consells que t’he dit anteriorment són desde el respecte i són els que donaria a qualsevol persona en la teva situació. 

No vull fer-te mal ni obligar-te a res, simplement parlo desde l’altre banda de la pantalla intentant donar solucions al teu problema sense coneixe’t, així que són consells més genèrics.

No esperis que et digui: no vagis mai a cap excursio, la gent és dolenta, no ho expliquis a ningú, passa el dolor sola, als teus pares no els hi diguis res, i menys a la tutora, et faran quedar en ridícul, intenta no parlar mai amb ningú ni anar al psicòleg, no et servirà de res perquè és impossible solucionar lo teu, tota la gent que ha patit bullying ho patirà sempre.

Podria tenir aquest discurs més pessimista, però crec que no serviria de gran ajuda.

Pot ser que ara només et vegis amb forces per continuar fent el que has estat fent fins ara, i no passa res, pren-te el temps que necessitis, algun dia sortiràs d’aqui.

Una abraçada i molta força!

Estrella Dorca - Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!