El consultori

Hola, Demà començo segon de batxillerat, i el divendres 19, el que ve, hi ha una excursió. Sempre he estat molt callada i cap endins, i quan estava a primària els companys em deien "rareta". Passava els patis asseguda en un racó i no parlava amb ningú. A les excursions, m'assentava sola a l'autobús i un dia a 3r de primària tres nenes van agafar sorra i m'ha la van tirar a sobre i al taper de macarrons. Des d'aquell dia ja no només és que no m'agradessin les excursions, sinó que tenia por i la nit abans ho passava malament de veritat. Vaig anar a alguna més sense incidents a part d'estar sola fins a 4rt, que hi havia colònies i em vaig posar a fer un drama inmens perquè els meus pares no m'obliguessin a anar, i va funcionar. A 5è també vaig anar a alguna excursió més, una de les quals era esportiva i una de les tres nenes que em va tirar la sorra, em va tirar una pilota de bàsquet fort a l'estómac en un partit. De seguida va venir fent-se la preocupada, ja que hi havia un monitor que de seguida va venir cap a mi. Als patis seguia sola, asseguda llegint, mentre nenes passaven davant meu i reien, i tot i que jo no aixecava la mirada, sabia de què anava la cosa. A 6è tenia tanta por que vaig fingir estar malalta a les dues excursions que es van fer. Després va venir el covid. Les classes virtuals van acabar amb tots els problemes que tenia a l'escola. Quan vaig entrar a l'ESO hi havia moltes mesures covid i no vam fer cap excursió, tampoc a 2n. La classe era nova però hi va haver rumors sobre mi des del principi de curs, deien que estava malalta del cap o coses així. Vaig seguir llegint als patis. Els treballs de grup eren molt dolorosos, perquè sempre veia a tots ajuntar-se i jo em quedava al mig sola, i el professor m'havia d'assignar ell. A 2n d'ESO algú va enganxar un paper que deia "Muerete" a la meva taquilla. Jo el vaig arrancar, però ja ho havia vist tothom, fins els professors. Em van fer parlar amb la psicòloga de l'ESO i no li vaig dir res de tota la història que portava, recordo que em va fer moltes preguntes a les quals no vaig dir la veritat i després li vaig dir que no volia tornar a parlar amb ella. A 3r d'ESO els meus pares em van preguntar si volia anar a cada excursió, jo vaig dir que no i no vaig anar a cap. A 4rt d'ESO, sí que em van dir que ja havia de tornar a anar a les excursions perquè sinó la bola es feia més grossa. Ells fan firmar l'autorització i tot, però jo no hi vaig anar, em vaig quedar a casa. M'era igual si trucaven als meus pares, però jo no hi pensava anar. I em va surtir bé perquè no van trucar-los, ni tan sols tenia abscències a la plataforma de notes (els meus pares no la miraven gaire igualment). Aleshores vaig fer això en cada excursió de 4rt. Mai va passa res. Mai el tutor em va preguntar res, absolutament res (també he de dir que l'home era molt centrat en l'acadèmic i ja està, però tot i així em va sorprendre). La qüestió és que he estat tota la vida sense amics i amb experiències desagradables, sobretot a les excursions. Aquest últim curs, a 1r de batx, en el mateix institut, la majoria de la classe són de l'ESO nostra i ja sabien qui soc. Jo no m'atrevia a parlar amb ningú nou, i tot era com abans. Als patis ja em podia quedar a la classe, i és el que feia. Hi va haver dos excursions, a la primera no vaig anar perquè estava malalta, però malalta de veritat amb febre i tot. A la segona sí que hi vaig anar. El meu pare tenia l'horari canviat i estaria a casa al matí, no podia fer res. La nit abans va ser fatal, no podia dormir. A l'autobús vaig anar sola i al museu no va passar res, però a l'hora de dinar tots van seure en grups en taules de fusta i jo no sabia on posar-me, estava dreta amb el menjar i molts em miraven. Vaig seure al terra, una mica lluny de les taules, a totes hi havia gent. La humiliació que vaig sentir aquell dia, amb 16 anys, va ser horrible. Se'm queien les llàgrimes mentre menjava. Després van venir els professors a la zona i un al veure'm llegir sola es va acostar a mi i vam parlar una estona de literatura. No em va dir res fora del tema. Els professora no hi eren en el moment i no havien vist res. Va acabar el curs i jo vaig estar molt millor, però a l'agost els meus pares s'han divorciat. No m'ha afectat tant com pensava però és dur, perquè com a mínim tenir una família unida... i amb les seves feines i tot he estat tots els feiners sola a casa fins al vespre. Demà començo 2n i per una part està bé tenir treballs i coses a estudiar per ocupar el temps, però per l'altra és fatal pel tema social. El divendres 19 ja hi ha una sortida de tot el dia. No hi puc anar de cap manera, em nego a tornar a passar pel que va ser l'última excursió. A més, no és de visita a cap lloc, és de lleure i cohesió. Els meu pare ja l'ha autoritzat perquè em diu que hi he d'anar sí o sí, que no puc fugir de tot. He trucat a la meva mare i diu també que hi he d'anar. He de dir que els meus pares no saben res del que m'ha passat a primària ni a la última excursió ni res, només la nota a la taquilla. Aleshores els meus pares m'obliguen a anar i no puc faltar perquè el meu pare serà a casa al matí. Què puc fer? Jo no hi vull anar de cap manera, no puc, és que tremolo en pensar-hi. El tutor de l'any passat ha marxat de l'escola i ara tindré a una dona. Jo havia pensat en demà a classe, que será tot el dia amb la tutora, quedar-me l'última al sortir i acostar-m'hi. M'agradaria dir-li "Et puc comentar alguna cosa de l'excursió del divendres?" i a veure si és receptiva. Em fa molta vergonya fer això, però sí puc li explicaré una mica tot el que he viscut per treure'm-ho també de dins. Sé que tremolaré i ploraré si parlo d'això, però si només està ella a l'aula no m'importarà crec. Tant de bo m'atreveixi. És l'única persona en la qual puc confiar ara. I li demanaré si pot lliurar-me de l'excursió i deixar-me estar a la biblioteca de l'escola sense dir-ho als meus pares. Si no pot amagar la informació als meus pares, doncs tot i la vergonya, que no l'amagui, però que els hi digui que no estic per anar a l'excursió. Per quan es publiqui la consulta això de demà ja haurà passat, però per si de cas no funcionés, alguna idea de què més puc fer? A on he d'anar per negar-me? I, de cara al futur, no sé què passarà quan vagi a la universitat, suposo que ningú es riurà de mi i m'agradaria conèixer a gent particular com jo. Però mentre segueixo (encara no he començat però bueno) a segon de batxillerat, algun consell per portar la soledat millor? Si hi ha més excursions què faig? Els meus pares no em poden apuntar a activitats, jo he pensat en fer un voluntariat, però ara durant el curs no tindré temps. Si el puc fer a l'estiu, que a més tindré els 18 i podré fer-los tots, ho faré... Alguna idea fora d'això? Sé que he explicat molt de context, però era necessari. També per mi per posar-ho escrit i fer més fàcil el que intentaré dir demà a la nova tutora. Gràcies ❤️

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!

El que expliques és un cas molt clar de bullying, un bullying que comença a la primària i que s’estén fins a segon se batxillerat, ha de ser molt dur viure amb aquesta situació i amb el “trauma” de les excursions.

Com tu mateixa has dit, el millor que pots fer és explicar-li a la teva tutora les situacions de bullying que has viscut, això és vital perquè ella et pugui ajudar.

D’altra banda, també és important que els hi expliquis als teus pares tot el que has patit i entre tots poder buscar un psicòleg que t’ajudi a superar aquesta ansietat social que t’han provocat aquestes situacions. Com molt bé diuen els teus pares, a les excursions hi has d’anar, i tot serà més fàcil si els professors estan enterrats de tota la situació, així et podran ajudar. Com més cops t’enfrontis a la situació (anar d’excursió), més fàcil serà superar-ho. També és veritat que a la Uni gairebé no hi a excursions, però igualment, no pot ser que un trauma de la infància t’estigui incapacitant per portar una vida normal, això és súper important que ho tractis amb un psicòleg.

Espero haver-te ajudat.

Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!