El consultori

Hola, No sé quina categoria marcar exactament perquè és una barreja de coses, però principalment és d'una situació que vaig viure fa uns anys que he recordat fa poc, d'inseguretat física i identitat de gènere/orientació sexual. LA IDENTITAT DE GÈNERE: Des de ben petita que no he encaixat en els estereotips que es posa a les nenes. A part de la sensibilitat, tota la resta de coses que em caracteritzen no em fan semblar una noia. Sé que els rols de gènere estan canviant i ja no és tant així, però visc en una família molt conservadora (per no dir feixista, perquè van votar a l'Orriols). M'agrada molt el futbol, sé un munt sobre la història i l'actualitat del Barça, tant del masculí, femení i filial. De petita vaig dir que volia fer futbol, no em van deixar i em van apuntar a plàstica, però no podia amb les manualitats i ho vaig deixar. No em van deixar fer cap activitat més. Escolto rap i cançons bastant fosques en general. Vesteixo de negre i amb xandall sempre que puc, si fos per mi aniria amb pijama pel món. No sé anar "mona" o "arreglada", no m'agraden els vestits ni els tops, no em sento jo. Compro les dessuadores i les samarretes a la secció d'home o unisex. Veig fotos de petita amb faldilles i em genera rebuig. No sé vestir, no sé combinar roba, no sé de marques, no sé maquillar-me ni ho he fet mai... També de petita l'àvia i la mare em deien que el cabell llarg era el que em distingia dels nens i que no me'l podia tallar. Havia de "lluir" la melena. Als 12 em vaig posar pesada en que em molestava haver de pentinar-me i "cuidar-lo" tant i em van deixar tallar-lo per les espatlles. Fa dos anys em vaig cansar de portar el tall de "nena bona" infantil i després d'uns comentaris de la meva mare (que després entraré perquè no és normal) vaig anar a una perruqueria sola amb uns diners que tenia i vaig dir que el volia curt com un nen, i m'ho van fer. No era tant curt com jo volia perquè crec que em van veure petita amb 14 anys i confosa i no volien espantar-me, però era el més curt que l'havia portat mai. Al arribar a casa la cara dels meus pares era per emmarcar. Em van castigar i cridar, però no hi havia res que puguessin fer per canviar-ho, i això em feia sentir lliure, rebel. Recordaré sempre aquell dia. La perruquera em va dir que al tenir la cara rodona un tall recte no em quedaria bé i m'ho va fer escalat, de manera que els costats quedaven més llargs i al cap de dos mesos ja se'm recargolaven cap amunt. No ho aguantava i ho vaig tornar a fer i des de llavors ho he anat fent amb els diners que em donava el meu avi cada any. Els meus pares ja es resignen. És com que s'han rendit amb mi. A vegades quan el tall és recent algunes persones em confonen per un nen/noi, i no sé per què però no em desagrada. No és que em senti un noi, és a dir, és que no sé què hauria de sentir. Tampoc estic "orgullosa" de ser una noia, soc feminista això sí perquè no suporto la discriminació, però no sé si m'agrada el que representa ser una noia. Tinc molta confusió amb això. Sé que existeixen les persones no binàries, però a mi m'està bé que es refereixin amb "ella" i m'agrada el meu nom. A més crec que a la meva família li dona algo si dic això. Aleshores què passa en aquests casos? Soc una noia i ja està? Soc el que vulgui ser suposo, però és que no sé què vull ser. L'ORIENTACIÓ SEXUAL: L'orientació tampoc m'ho posa fàcil. Crec que no he sentit atracció sexual per ningú. Bé, de petita m'agradava molt Neymar, però no sé si físicament. A les pel.lis quan hi ha escenes romàntiques normalment miro més a les noies... La Clara Galle, l'actriu, potser sí em crida una mica... però no sé si és per l'aspecte físic. M'agrada el to de veu, la mirada, els gestos, el somriure... Com puc saber si soc asexual o bi? És que jo a vegades m'imagino escenes romàntiques amb qualsevol dels dos gèneres i m'ecxito, em surt líquid. Però a la vegada em fa una mica de fàstic el món sexual i els fluids i tocar les parts íntimes d'un altre... Tinc 17 anys i no he fet cap petó a ningú ni res. LA INSEGURETAT FÍSICA: Sobre el meu físic, he portat ulleres des de petita i no m'he sentit mai "guapa" pel tema que he dit dels cabell i la roba que em generava rebuig, però m'obligaven. Soc més aviat baixeta i tinc bastanta carn als braços i a les cames. No m'agrada gaire portar pèl a les cames o al bigoti però no puc suportar la cera i la cuchilla m'irrita la pell i em cansa passar-la sovint, així que em depilo cada molt, i em creix ràpid i se'm veu però no m'agrada. Tampoc és que em desagradi completament perquè és més còmode que estar cada setmana depilant-me, però em fa vergonya si en tinc molt, és de les coses que més m'importa i no sé per què. De pes m'és força igual, jo menjo saludable i cada dia vaig a caminar i crec que estic bé per l'alçada, no prima, però no sé... que no em desagrada perquè sempre he estat així. El que m'han dit és que tinc la mirada molt intensa, i és que tampoc m'agraden del tot els meus ulls, em dona la sensació que en tinc un lleugerament més gran que l'altre i és el primer que penso quan em miro al mirall, i quan miro a la gent em poso nerviosa per si els estic mirant massa fort. Visc amb això més o menys bé, no li he donat massa importància, però ara que els companys de classe tenen parella o parlen de qui els agrada, em fa sentir malament. És com que no m'importen aquests temes, no ho vull sentir. Mai sé què dir si em diuen què et sembla aquest físicament. Hi ha com una pressió a que mostri interès en l'amor romàntic. I mai ningú ha mostrat interès cap a mi tampoc, i ja no sé si és per la meva personalitat tancada o per l'aspecte físic. Potser no saben què m'agrada, i com que jo tampoc tinc res clar... Però crec que simplement és perquè no soc atractiva. A més, fa poc vaig anar al dentista i ara em posaran brackets. Fa uns anys no m'hauria importat gens, però ara ho odio. No és estrictament necessari, però es veu que sí per mastagar millor i perquè seria molt més estètic al final del tractament. Jo no tinc cap problema amb les meves dents, però els meus pares volen que me'ls posi perquè sinó "semblaré un animal". Jo és que em costa imaginar-me amb brackets, les ulleres, la meva alçada, sense depilar la majoria de vegades, granets... Fa un parell d'anys tot m'era igual, però he perdut aquesta indiferència. I no vull. No vull perquè em poso a plorar només de pensar-ho,només em faltava això ara que just estic amb els problemes d'autoestima. ELS MEUS PARES: I els meus pares em diuen de tot. Són classistes, racistes, homòfobs i discriminants en general. El que més em solen dir és "pentina't que sembles una gitana", "ets una rareta" i "si no t'aprimes no et voldrà ningú". I normalment qui ho diu més és la meva mare. L'any passat a l'institut ens van fer una xerrada del respecte a la diversitat i just el mateix dia el meu pare va dir que una família gitana li havia liat a la feina i va carregar sobre els gitanos en general. Li vaig dir que no generalitzés i em va dir que no sabia el que deia. Que soc massa sensible i que per què si m'agrada tant semblar un noi no soc forta com ells. La meva mare s'hi va afegir dient que tinc la pell molt fina i que no sé res dels problemes que causen els immigrants. Em vaig sentir molt malament perquè de la meva petició de respecte va sorgir un atac cap a mi i no vaig poder evitar plorar. Des d'aquell dia la confiança amb els meus pares és nul·la. La relacio mai ha estat massa afectiva perquè m'obligaven a coses que no volia, però jo els estimava. Ara ja no ho sé. És que quasi ni ens parlem i no puc suportar escoltar cada dia, perquè és pràcticament cada dia, l'odi a les seves converses. Em fa molt de mal, moltíssim. És com una punxada i noto que se'm aiguejen els ulls i no ho puc evitar i m'he de retirar perquè no m'humillin. Vaig parlar al juny amb la psicòloga de l'institut per primera vegada i em va dir que m'havia d'imaginar que els comentaris em rebotaven i els hi tornaven a ells. Que havia de separar-ho perquè no ho puc controlar i que per tant he d'intentar que no m'afecti. No em funciona gaire. Ja sé que tant els comentaris racistes, classietes o comentaris cap a mi diuen d'ells i no de mi, però em fa mal igual. Els que no van cap a mi em toquen alguna cosa que em trenca i no sé com explicar-ho ni per què, però em fan molt de mal, és com que no em crec que sigui la seva filla. I els que són cap a mi em generen més inseguretat de la que ja tinc i no m'ajuden amb tots els dubtes i problemes d'autoestima i de qui soc. I em pregunto fins a quin punt la manera de vestir i d'aspecte físic és deixadesa o gust. Em començo a creure algunes coses de mi i de tot en general. Quan vaig a fer un volt a airejar la ment i a les 9 comença a fer-se fosc, si veig un home que no em sembla d'aquí em poso en alerta. I jo no vull sentir això, no vull que em passi, ho vull treure de mi. LA SITUACIÓ QUE HE RECORDAT: Fa mesos al curs passat una professora em va preguntar si em pegaven. No sé què va veure per preguntar això, li vaig dir que no, que és veritat, però després em va preguntar si em maltractaven verbalment i vaig dir que no també. Però aquí sí és mentida. Perquè per mi sí que és maltracte. Que em vegin tremolant o plorant i riure's de mi és cruel. No li podia dir la veritat perquè m'imagino el que pot passar. Vaig estar pensant molt en les preguntes que em va fer i per què, i em va venir un record que em fa mal cada vegada que el penso. Quan tenia uns 12 anys, no sé si pel fred o l'estrès se'm posava la pell de les mans com esquerdada i vermella i em feia molt de mal. Recordo que vaig anar al dermatòleg i em van receptar una crema. Quan ja ho tenia millor, amb les presses al matí algun dia se'm oblidava posar-me-la. Se'm va tornar a posar pitjor i vaig ser sincera dient-li a la meva mare que m'havia oblidat posar-me-la els últims dies. Ella es va enfadar i em va amenaçar agafant-me les mans fort i em va dir que si em tornava a oblidar de posar-me-la em rascaria les mans fins que em surtís sang i plorés de dolor. No va arribar a passar, però recordo que em vaig posar a tremolar. Aquell dia vaig sentir molta por i vaig tenir malsons, com si la meva mare fos dolenta. Sé que no va arribar a fer-me mal físicament i que era per posar por, però ara i cada vegada que ho recordo torno a tremolar i plorar. I jo no sé quan ho vaig oblidar, però fins que la profe em va fer la pregunta que no em va venir a la ment. Sempre he estat molt sensible i em costa molt veure algú com dolent i ja està, però la meva mare... per una part ho va fer perquè volia que em curés, i entenc que és perquè li importava (en aquell moment encara no m'havia rebelat ni res), però ella va haver de veure la por absoluta als meus ulls i no va aturar-ho. Ja fa 4 anys d'això i em costa molt pensar-hi, i no ho sap ningú, no li vaig dir mai a ningú. Ni el meu pare crec que ho sàpiga. Em fa molta vergonya explicar això. Des de fa uns dos anys cada vegada que estava en un mateix espai amb els meus pares sentia ràbia i tristesa pels comentatis que deixen i em deixen anar, però des de que vaig recordar això, quan estic al costat de la meva mare tinc por i tremolo lleugerament. I em sento petita i desprotegida i jo vull recuperar l'esperit de rebeldia i indiferència, però no puc. Penso coses dolentes de mi i el meu físic i em crec coses que em diuen i també m'afecten les que diuen dels altres. LA INCERTESA I LA SOLEDAT : I ara faré 2n de batx i jo vull allunyar-me d'ells, però encara soc menor i no tinc diners ni amics de veritat. A classe el curs passat parlava molt poc amb els companys i cap coneix res de mi. Per passar l'estona podia parlar dels examens que teníem quan estaven parlant d'això, però cada vegada que jo parlava tothom em mirava com si fos una cosa estranya i ningú seguia la conversa cap al que jo estava dient. I a l'hora de fer grups totes les noies i també els nois s'agrupaven ràpid i jo em quedava al mig i el professor em deia que esculli, però quan ho feia no posaven molt bona cara i era com una humiliació.Tenia dues amigues a l'ESO però ja són en un altre centre i ens escrivim molt poc. Per això vull acabar ja aquest curs que començo demà, però a la vegada no, perquè encara no sé quina carrera vull estudiar, i sé que igualment hauré de viure amb els meus pares fins que porti temps treballant i tingui prous diners... i no m'imagino en una feina d'aquí poc, si fos cambrera em caurien les coses, tindria inseguretat al parlar... no em veig preparada ni capaç per treballar de res ni per a la vida adulta. Faré la carrera que menys em desagradi i que pugui fer amb la nota que em quedi crec, però no tinc il·lusió. Ja sé que tot és molt fosc i negatiu, però si hi ha alguna cosa que pugui fer (relativament fàcil) per saber qui soc tant per la identitat de gènere (que crec que tinc clar que soc una noia però dubto a vegades) com la orientació sexual, m'ajudaria molt. També si hi ha alguna cosa que pugui fer per no sentir-me tan insegura físicament. I per gestionar els comentaris dels meus pares tant cap a altres com cap a mi... I si la situació que vaig recordar fa uns mesos és "normal" o em deixarà marcada per sempre i per què si no hi pensava em va venir quan això de la professora. Gràcies.

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Intentaré respondre per punts.

1.        Identitat de gènere, pel que dius, no et molesta que et diguin ella ni pel teu nom, però t’agrada vestir i tens gustos que històricament s’han classificat més de “masculí”, tot i això, pots ser una noia i que t’agradi el futbol, el xandall i els cabells curts, no hi ha cap contradicció, són simplement les etiquetes que s’han posat als gèneres el que a tu t’incomoda. Així que, si vols anar amb cabell curt, amb roba més masculina i escoltant rap, pots continuar sent una noia, NOMÉS FALTARIA!

2.        Orientació sexual, pel que dius, pot ser que t’atreguin els dos sexes, i no passa res, està bé, tot és qüestió d’anar explorant aquesta faceta, encara ets molt jove i no passa res si no saps què és el que més t’agrada. D’altra banda, el tema de saber si ets asexual o no, dius que hi ha situacions o personatges que t’exciten però quan penses en parts íntimes et tira una mica enrere. Jo et diria, intenta deixar les etiquetes a part i simplement entendre que tu ara mateix ets així, i que això pot canviar en el temps, que mai se sap, i que potser algun dia coneixes a una persona i amb el temps tens ganes d’intimar.

3.        Aspecte físic: aquí has fet una reflexió molt interessant, pot ser que et costi que t’agradin els altres o tenir una opinió sobre el físic dels altres si estàs sent tant dura amb el teu propi físic. Tots aquests “petits defectes” que esmentes, són defectes que tots ens trobem i que si es pensen amb molta intensitat poden arribar a fer mal. En general, tots tenim un ull més gran que l’altre i tots tenim pels a les cames. Hi ha un % molt gran de la població que porta ulleres i també que té una altura més baixa que d’altres. Tot i això, la teva frustració és molt normal, ja que ens estan bombardejant contínuament de que tots hem de ser físicament perfectes i encaixar dins el motlle de l’estàndard de bellesa actual. Jo et diria, aprofita que ara mateix no tens la necessitat d’agradar a ningú i agafa’t a això cada cop que et sentis insegura amb el teu cos. A qui vols agradar si igualment no t’agrada ningú? Un cop hagis rebaixat aquesta obsessió pel cos intenta començar a estimar parts de tu, mica en mica, fins que al final, t’estimis físicament i d’aquesta manera puguis estimar als altres.

4.        La situació que expliques dels teus pares es duríssima, i més si carreguen contra tu. Aquest desprèci que reps és intolerable i el millor que pots fer és allunyar-te’n. Has dit que tens 17 anys, potser seria molt interessant preparar-te per marxar de casa als 18, ja sigui per anar a la Uni i que els teus pares et paguin un pis, o espavilar-te i treballar per independitzar-te per tu mateixa. Estar amb ells només augmenta la teva inseguretat respecte a tu mateixa, i si et costa tant mantenir la distància emocional, la distància física pot ser una ajuda. No dic que deixis de parlar-hi per sempre, simplement tenir un distanciament i no haver d’aguantar aquests comentaris que et fan mal de manera diària. 

5.        La situació que has recordat, repetida en el temps, pot ser una situació de maltractament psicològic i negligència. Tenir por de la teva mare és una sensació molt difícil, si et veus amb ganes i força, et recomano que parlis amb la psicòloga de l’escola o vagis a algun punt jove de la teva ciutat, segur que et poden ajudar.

6.        Què fer ara? Doncs com ja t’he dit, intenta buscar ajuda a la teva ciutat, a el punt jove segur que et poden donar algun tipus de suport. Si estudies una carrera els teus pares estan disposats a pagar-te una habitació en un pis d’estudiants? Sé que dius que no et veus capaç de treballar, però fins que no ho provis no ho sabràs, així que t’animo molt a que provis alguna feineta de tardes o de caps de setmana per començar a agafar confiança. Tot el tema de la sexualitat i identitat de gènere, intenta no donar-li tanta importància a les etiquetes i simplement acceptar el que sents i qui ets, potser no necessites cap d’aquestes etiquetes per definir-te i tirar endavant.

Espero haver-te ajudat.

Estrella Dorca

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!