El consultori

Hola, Moltes gràcies per la feina que feu en cada apartat del consultori, ajudeu a molts. A més, aquesta eina també ens serveix per llegir les consultes dels altres i veure que no estem sols en el patiment ❤️ Aviso que serà una consulta molt llarga, però necessito escriure-la perquè ja no sé què fer amb aquesta situació ni on demanar ajuda. Estic molt preocupada per la meva germana d'11 anys. Sempre ha estat l'alegria de la casa, fent bromes i tonteries; ja des de ben petita feia molta gràcia. Ara ha acabat primària i al setembre entra a l'institut, i va estar una mica trista pels finals de sisè amb el comiat i tot això, cosa que és molt normal. Però el problema és que, en començar l'estiu, seguia trista. Va anar al casal de l'escola a finals de juny i mig juliol, però, en tornar, no tenia la vitalitat de sempre. Arribava a casa a les tardes i deia que no sabia què fer, que s'avorria molt. Els caps de setmana potser era quan pitjor estava, tot i que anéssim a fer una volta o a la biblioteca una estona. No em vaig preocupar massa en el moment perquè, tot i sobtar-me, entenc que és una etapa complicada, sobretot per a ella, que és de finals de desembre i és quasi un any més petita que la resta. Tot i anar bé acadèmicament, madurativament no li tocaria anar a l'institut. A finals de juliol teníem unes vacances, però el nostre vol es va anul·lar per problemes de gestió segons la companyia i ens van oferir un altre vol tres dies més tard, però els meus pares van decidir no agafar-lo perquè aleshores serien pocs dies per fer tot el que havíem planejat i deien que tiraríem els diners a la brossa. A mi em va ser una mica igual perquè no em porto massa bé amb els meus pares per temes de xocs de valors, i vaig pensar que tindria més temps per avançar el TR, però la meva germana va caure completament en aquell moment. Em deia que què faria tots aquests dies sense casal, i jo li vaig dir que anar de vacances és una sort que molts no tenen i que no passa res perquè un any no es pugui, que ens podríem divertir fent altres coses. Però ella va estar com en un dol per això diversos dies, no volia fer res més que mirar sèries. A sobre, li van comprar un mòbil perquè ara al setembre haurà d'anar sola, i doncs estava molt de temps escrivint a amigues seves, mirant vídeos a YouTube Shorts i tal. És bo que es pugui comunicar amb elles, però jo la veig molt petita per això, per passar tanta estona amb un mòbil. Aquells dies estava molt amb el mòbil, i els meus pares, que també estaven bastant aixafats per això del viatge, van agafar una "escapada improvisada" per a ells dos de sis dies, i les dues ens vam quedar amb la meva iaia. La meva iaia és una persona que, tot i no ser massa vella, és bastant dependent, perquè per caminar algú li ha d'agafar el braç, i és poc responsable segons el meu punt de vista. Des de fa anys que viu amb la meva tieta, però jo pensava que era per no estar en soledat, no perquè no podia viure sola. Vaig haver d'estar jo a sobre de la meva germana perquè no es passés el dia amb el mòbil i a sobre de la meva iaia perquè no es deixés la campana oberta, es prengués les pastilles i tanqués les finestres si posava l'aire condicionat. Allà em vaig adonar que la meva iaia ja no està per cuidar-nos, sinó més per ser cuidada, i se'm va trencar una mica el cor; va ser un cop de realitat, una mica com un dol també. El segon dia, la meva germana va venir a abraçar-me al sofà sense motiu i va començar a plorar. No deia res ni contestava a les preguntes i jo no la volia forçar, però em va trencar veure-la així. És una persona sensible com jo, però abans plorava per haver-se caigut fent el tonto, perquè l'havien renyat, per trobar a faltar els pares o perquè se li havia trencat una cosa, i al cap d'uns minuts ja tornava a somriure. I no parlo de fa tant, sinó de mig any enrere. Sí que ha crescut mentalment molt ràpid els últims 6 mesos, important-li el que pensen d'ella, amb drames amb les amigues i veient sèries d'adolescents, però no semblava trista. Aquell dia jo la vaig abraçar i poc més, per no agobiar-la i perquè vaig haver de fer un esforç per contenir-me en veure-la així. El problema és que això es va repetir el tercer, el quart, i tots els dies que quedaven. No li vaig dir a la iaia perquè s'hauria angoixat molt en veure la seva neta més alegre així. Tampoc vaig dir res als meus pares perquè no els volia deixar preocupats mentre gaudien i perquè ella tampoc ho volia. Vaig estar consolant-la cada dia i, insistint, em va dir que sentia com un buit al pit. Jo li vaig dir si era per haver acabat el curs o nervis per l'ESO i em va dir que una mica, però que el que li feia pena era fer-se gran : que sent que la gent ja no la tracta com abans, que ja no sent tanta alegria com quan era més petita, que li fa por que la iaia es mori perquè va notar, com jo, que ja no està per cuidar ningú. Que ara que té mòbil se sent més gran i no li agrada, i que vol estar amb el mòbil per no pensar, però que a la vegada després se sent pitjor. També em va dir que sent que no té personalitat perquè copia la gent, que va estar un temps copiant els gestos i la manera de parlar d'una amiga i després d'una youtuber. Em va dir "no sé qui soc", i clar, jo li vaig treure ferro dient-li que té tota la vida per descobrir-ho, que jo amb 17 anys tampoc sé qui soc, que això ho anirà veient, però no li va fer el pes. A mi no em preocupaven els motius que em donava perquè són coses naturals, i tot i que sigui un tòpic, també són coses de l'edat. Al final té 11 anys, està enmig d'un canvi d'etapa que li ve una mica d'hora, es separa de la seva classe, en poc temps li vindrà la regla, i tot i que encara la vegi petita, el seu cos ja comença a canviar una mica i les hormones juguen males passades. Es va enfadar quan li vaig dir això; em va dir que no ho entenia, que se sentia molt malament de veritat, i va plorar molt aquell dia. Jo li vaig dir això perquè no es preocupés, però no perquè consideri que no fa mal. A mi em va fer molt de mal acabar 4t d'ESO; l'estiu passat plorava cada nit al llit sense que em veiessin per deixar la classe dels 4 anys d'ESO i professores que per mi han estat molt més referents i models que els meus pares. I quan els meus pares em veien una mica trista, em deien que era una cosa de l'edat, i també vaig pensar que no ho entenien. Però ja abans d'això, des dels 12-13, cada aniversari i any nou em posava una mica trista. No volia (ni vull) créixer més perquè cada any que passa em sento pitjor, i els estius em fan sentir molt buida. Sóc més de principis, de l'època entre setembre i gener, i no entre juny-agost, que per mi són mesos de soledat i fan olor de final... Per això entenc que no li va agradar que li digués això, però la veig tan petita per sentir aquesta nostàlgia ja ara... Jo havia estat força bé entre finals de juny i finals de juliol, comparat amb com he estat els últims estius, però quan la meva germana em va explicar tot això em vaig adonar que m'estava fent de mirall del que jo havia sentit en acabar l'ESO l'any passat, i que per això em feia tant de mal. L'estiu passat, a part de plorar a les nits quan no em veia ningú, durant el dia no tenia ganes de res, només escoltava cançons que van sonar a la graduació fins que deixessin de fer mal, però mai passava. Vaig llegir, vaig veure sèries, vaig mirar molt el mòbil... però quasi no vaig sortir de casa en tot l'estiu. Vaig quedar algun dia amb alguna "amiga" (tot i que considero que amics de veritat no n'he tingut mai), però a l'expressar aquesta tristesa els hi aixafava la seva alegria de ser estiu, perquè elles dues estan tot el curs desitjant que arribi (i la resta de la gent normal també, suposo). Aleshores ja no van voler quedar més si no prometia no parlar d'això, però jo estava molt malament i no tenia forces per fingir un somriure, així que ja no vaig sortir més. Elles no em van escriure més tampoc per preguntar-me si estava millor i jo tampoc els hi preguntava com anaven, així que vam perdre el contacte. I és greu perquè ja no tenia ningú en qui comptar, només la meva germana, que tot i la diferència d'edat, la seva companyia m'animava força en els pitjors moments. Aleshores vaig començar batxillerat a un altre institut i no em vaig atrevir a parlar amb ningú els primers dies i, bé, als patis llegia i alguns de la nova classe em deien "empollona" i em tiraven papers de l’esmorzar. No ho vaig dir a ningú perquè no sentia confiança en els professors, i això també em va afectar molt, perquè a l’ESO la majoria eren el meu suport i els meus adults referents. La veritat és que soc baixeta, porto ulleres, el cabell curt, no em maquillo ni porto roba de marques conegudes; de fet, la compro en una de segona mà pel preu i perquè no m’agrada l’explotació que fan moltes marques, però bé, això ja és un altre tema. A més, com ja he dit, mai m’ha agradat créixer i semblo més petita físicament (que tampoc em desagrada, però bueno). Tampoc he sentit mai cap atracció per algú i crec que sóc asexual, tot i que això també és un altre tema i crec que encara és d’hora per dir-ho. La qüestió és que no soc com els altres de la classe i m’he passat tot el curs sola. Vaig anar a la cafeteria de l’institut per llegir més tranquil·la i perquè allà ningú em faria res, tot i que m’havia de gastar cada dia un euro perquè era obligatori comprar per estar-hi. Allà ningú m’ha molestat, però tampoc ningú se m’ha acostat. Els treballs de grup m’han deixat fer-los sola la majoria de vegades, i quan no es podia sempre havia d’anar al grup que tenia menys gent, i, tot i que he de dir que no m’han fet cap comentari desagradable, sí que eren freds i es centraven només en la feina, que a mi ja m’anava bé, però hauria volgut que algú algun dia em digués "a la tarda fem això si vols venir", tot i que no sé si m’hauria atrevit a anar. Tampoc fora de l’escola estava amb iguals, només feia classes de piano, que cap a finals de curs els meus pares em van dir que ho havia de deixar perquè no els anava bé continuar-ho pagant. Tampoc m’agradava molt, però sí que era una distracció a part dels estudis, que també em distreia de pensar en el "dol" de l'ESO. He acabat el curs molt bé acadèmicament, però sense haver fet cap vincle. Per això suposo que l’estiu tampoc em sabia tant de greu al principi, perquè no trobava a faltar la classe ni els professors. Tornant a la meva germana, quan els meus pares van arribar, ella no volia que els digués res, però jo, si no veia un canvi positiu en ella en poc temps, els hi hauria dit. No em va donar temps de fer-ho perquè, el segon dia de la seva tornada, la meva mare, al sopar, li va dir que per què estava tan apagada i va començar a plorar. Els meus pares pensaven que seria alguna cosa de les amigues, però quan li van exigir explicacions de seguida (tenen molt poca paciència) i els va mig explicar tot el que li preocupava (perquè la part d’imitar la gent i del mòbil la va ometre), els meus pares es van quedar de pedra. No estan acostumats a veure-la trista, i menys per coses tan profundes. La veritat és que em vaig "alegrar" que passés això perquè així no vaig haver de trair la seva confiança. Ells li van dir també que és una etapa complicada i van estar amb ella veient una peli, i jo vaig anar a dormir més tranquil·la, però l’endemà es va llevar i, ja a la taula, esmorzant, es va posar a plorar. I aquell dia (fa 5 dies) ja sí que em vaig preocupar molt seriosament i els hi vaig explicar als meus pares que havia estat plorant cada dia des que van marxar. Ells no sabien què fer del tot i l’endemà la van portar a Water World perquè creien que el malestar ve de la inactivitat, del fet que no sap què fer, però, en tornar, al sopar va tornar a plorar. Aleshores els meus pares van pensar que seria perquè algú li hagués dit alguna cosa per WhatsApp i li van mirar tots els xats amb amigues des que té mòbil (fa molt poc), però ja tenia mil missatges. Això ho van fer d’amagat, mentre dormia, i, de fet, em van demanar que ho fes jo perquè hi havia molts missatges, però m’hi vaig negar. Es veu que no van trobar res i l’endemà al matí va tornar a plorar. Aleshores van pensar que potser era perquè tenia inseguretat física, ja que també havia deixat de menjar tant (quan sempre havia estat una nena que li cabia tot), però ella va dir que no, que fa calor i per això no té tanta gana. Aquí el nostre neguit ha augmentat perquè no sabem què li passa més enllà d’aquells motius que em va donar, però diu que sent com uns nervis al pit i que, quan es lleva, pensa que el dia serà trist i ja li venen ganes de plorar. Això va ser fa 4 dies i els meus pares, dilluns, tornaven a treballar tots dos i ella s’ha de quedar amb mi a casa. Vam sortir dilluns, però esmorzant a fora se li queien les llàgrimes i jo estava desesperada. Vam tornar a casa perquè no estava bé per continuar fora i va anar a dormir perquè deia que havia dormit poc. Vaig trucar al meu pare, tot i no voler amoïnar-lo més, i ell tampoc em va transmetre seguretat ni sabia què fer. A la tarda semblava més animada fent una videotrucada amb les amigues, però al sopar tots junts va tornar a plorar. Dimarts tampoc va voler anar enlloc i va plorar abraçada a mi dient-me que té por que no se li passi mai, i jo no vaig poder aguantar-me més perquè també s’ha obert la meva ferida de l’antic institut i de quan era més feliç. Quan van arribar els meus pares de la feina ahir, els hi vaig dir que han de fer alguna cosa. Ja he dit que jo l’estiu passat plorava cada nit, però ho amagava i ho podia controlar millor. I tenia alguns moments de llum, com llegint algun llibre que m’enganxava o amb la meva germana mateixa rient. Però el que li passa a ella, a simple vista, sembla més greu (i mira que té amigues i ens ho explica, no com jo), i, a més, és molt més petita. Els meus pares m’han dit que estan preocupats però que han tingut imprevists econòmics amb el viatge, ja que la meva mare va perdre el mòbil, i, a més, des que van tornar se’ns ha espatllat la rentadora i el rentavaixelles i n’han hagut de comprar de nous. Ja no estàvem gaire bé econòmicament des que em van dir fa uns mesos que havia de deixar les classes de piano, però amb el viatge que havíem de fer i el que ells han fet pensava que estàvem millor. La qüestió és que no els va gens bé pagar un psicòleg aquest mes, i diuen que s’esperaran fins que comenci l’institut a veure si, amb anar a escola, les amigues i haver de fer deures i estudiar, se sent millor i li «pren el temps de posar-se trista». Jo crec que el problema no és que tingui el temps; si està trista ara, ho estarà igual fent deures també, però l’esperança és l’últim que es perd. Diuen que, si aleshores no està millor, parlaran amb la tutora que tingui perquè visiti la psicòloga de l’institut i a veure què pensa, i, si ho considera (que òbviament, si segueix així, ho considerarà), faran un esforç i buscaran un psicòleg. Però jo no sé si ens podem esperar tant, perquè al final ara la que m’he de quedar amb ella els feiners al matí fins que comenci el curs sóc jo, i si segueix plorant i sense voler fer res, no sé què fer. Jo també estic trencada i sostenir-la se’m fa molt dur, sobretot perquè jo estic sola amb els meus problemes. He pensat que la portin a la pediatra, però tampoc sé si la derivaria a la psicòloga de la seguretat social infantojuvenil. A més, segur que li donarien visita un cop al mes, sent optimistes; o sigui que potser sí que és millor esperar. També penso que, tot i que respecto profundament els psicòlegs (i que, a més, volia estudiar psicologia fins fa poc), tampoc poden fer màgia; és a dir, si explica els mateixos motius, doncs són coses que no es poden canviar, el temps no es pot parar, o sigui que li haurien d’ensenyar a "conviure" amb aquestes coses, a recuperar l’alegria a poc a poc, però això crec que li portarà molt de temps i jo no puc esperar tant per veure-la somriure. Ahir i avui he estat amb ella veient una sèrie als matins i, a la tarda, els meus pares han estat amb ella perquèjo pugui descansar i avançar el TR, però quan sopem es posa a plorar. Està molt desanimada i ni intenta somriure... A més, des del viatge dels meus pares, quan va començar a plorar em va demanar de dormir al meu llit, i un dia o dos ho aguanto, però ja porto tots aquests dies i no descanso bé. Però si em poso jo al seu llit no li serveix perquè necessita estar abraçada per poder dormir. Intento animar-la dient-li que a l’ESO s’ho passarà molt bé, que tindrà els professors que a mi tant em van recolzar, que és molt divertit... Però no fa preguntes de com és l’institut ni vol que li expliqui res més... I aquesta falta de curiositat i d'intriga em sobta molt d'ella. Jo estic trista també perquè em trenca el cor veure-la així. I vull que comenci ja el curs per ella, perquè les profes que a mi em van ajudar la vegin a ella i a veure si poden animar-la o veure si passa alguna cosa a l’aula. O no sé, qualsevol cosa com que visiti la psicòloga o algo. Sabran que és la meva germana i suposo que, si la veuen malament (sobretot la tutora que li ha tocat, que la conec i és molt bona), hi estarà a sobre. Pel que fa a mi, tornar a classe em distreurà d’això també, però no treu que la soledat serà igual; això sí, tindré treballs i exàmens on focalitzar l’atenció. Vull començar el curs i alhora no. Perquè abans del viatge dels meus pares jo estava força bé aquest estiu, descansant i llegint. I ara m’agradaria poder haver estat bé també aquests dies i recuperar-los, però en menys d’un mes tornen les classes. I, a més, és 2n de batxillerat, que acadèmicament no em preocupa massa, però quan abans comenci, abans s’acabarà, i seré major d’edat, i em costa molt tot això de créixer i el pas del temps. A més, que l’estiu que ve ja no tindré ni un TR per fer i segurament hauré de treballar, però no m’hi veig capaç. I després hauré de començar una carrera, però no sé quina... Anar a la universitat, per mi, ja és com ser molt gran. No sé... Estic molt preocupada i no sé com estar bé aquests dies que queden d’estiu. Ella sempre ha estat la que em feia riure i també els meus pares, en tornar de la feina, en veure-la ja s’alegraven, però ara només té una tristesa profunda que a mi se’m contagia una mica. No sé si em pots donar alguna idea de què fer per estar, ni que sigui, una mica millor, ella i jo. Gràcies...

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns i explicar-nos la situació que esteu vivint a casa.

Com molt bé has dit, la teva germana està passant un dol, el dol de deixar el seu rol de “nena” per passar a ser una “noia”. Els dols de canvi d’etapa poden afectar molt a nivell emocional ja que deixem enrere un estil de vida que ens feia feliç i tenim por que la nova vida no ens agradi.

L’únic que puc dir-te (a part de que vagi/aneu al psicòleg, quan pogueu econòmicament), és que us feu molt suport, que us abraçeu i ploreu juntes, que us expliqueu les coses, que aneu a caminar, a la piscina, a brenar, a mirar pelis, etc. que ho feu juntes. Encara que sigui amb una actitud melancòlica, perquè si algú està trist s’ha de respectar aquesta tristesa. Explica-li la teva experiència, digues-li que tu també vas estar un estiu plorant, però que poc a poc el dolor es va fent una mica més petit. Ara mateix el que la teva germana necesita (o li pot anar bé) és comprensió i carinyo, i això és el que li podeu donar tu i els teus pares.

A les dues us anirà molt bé fer coses juntes i parlar.

Tranquila, no t’anticipis, està trista, i la tristesa és totalment necessària per poder passar el dol de deixar una etapa enrere.

Espero haver-te ajudat, moltes abraçades per les dues :)

Teniu molta sort de tenir-vos i estimar-vos tant!

Estrella Dorca - Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!