El consultori

Hola, primer de tot moltes gràcies per tot el que feu! Ajudeu a moltes persones❤️☺️ No sabria dir que em passa. Crec que és una barreja d'emocions i coses del passat. Em fa una mica de vergonya dir això, però jo sempre m'he obsessionat amb les vides dels altres. És a dir, sempre imitava a algú. Per exemple, durant un temps volia ser com una persona, després em cansava i imitava a una altre, imitava els seus hobbies, la seva forma de parlar, de fer les coses...Però fa un temps vaig decidir que havia de ser jo mateixa, de retrobar-me i tenir la meva pròpia personalitat. El problema és que desde que intento ser jo, estic molt més trista. Abans, les meves il·lusions, eren ser com algú, però ara només vull ser jo i ningú més. És difícil, perquè es com si comences de zero. Últimament, sobretot pel vespre, em sento trista i sento com un buit molt gran. Sento que no tinc el meu estil de vida ni personalitat. Em venen ganes de plorar i sento com un doloret en el pit. Sempre em diuen "això és normal, ets adolecsent i tens les hormones disparades" i si, és cert, però jo ho visc molt malament, i desde fora no sembla per tant però de veritat que de vegades no m'entenc ni jo i tinc la sensació que m'ofego. De vegades per la nit intento tancar els ulls i dir-me que ho estic fent bé i que això que em passa passarà i que no durarà per sempre. Però el dia següent ho torno a sentir i de vegades tinc por de que no s'em passi mai i no poder tornar al ser feliç com abans. De vegades penso: " segur que les meves amigues no senten buit i són molt més felices" Em sento molt confosa. Abans només ho sentia pel vespre, però ara desde que em llevo sento uns nervis dolents en el pit com si tingués un nus a la gola i necessites treure-ho ( una espècie d'ansietat) de vegades llegint i donant cops de puny a l'aire s'em passa una mica però dura per poca estona. De vegades fins i tot quan veig una sèrie o una peli penso " vull ser com ell@ ( algun personatge que m'agrada o que penso que té una millor vida i manera ser), no vull la meva vida, no m'agrada, perquè no puc ser feliç?" Però després em recordo que he de ser jo mateixa i no imitar a ningú. Si els hi dic els meus pares d'anar al teràpia segurament em diran que ja s'em passarà, que són coses de la pubertat i que no exageri. De vegades no se ni qui sóc, miro al voltant i penso perquè m'ha de passar això a mi? Perquè he de sentir que em moro? Normalment quan ploro i ho trec tot s'em va passant però de vegades ploro i no puc parar i no em torno a sentir millor. De vegades em sento molt sola perquè penso que ningú que jo conegui està patint tant. A part de tot això que us explicat també tinc altres problemes que de vegades em fan estar una mica moixa però no té tanta importància com lo altre, és a dir afecta poc. Per exemple: - Em fa por fer- me gran i trobo a faltar ser petita - Trobo a faltar els meus pares encara que estiguin amb mi - Sento que no gaudeixo tant com abans les coses i que ja no tinc tants il·lusió a dins. Sento tota la xapa😅 De veritat que pateixo molt per dintre i sento que no se ni el que sento. Sé que encara sóc petita per sentir tot això, només tinc 11 anys de fet, però és el que hi ha i és el que sento. És molt estrany tot plegat. És una sensació que em mata per dintre encara que no ho sembli desde fora, es com una bola de llana gegant d'emocions, pensaments, coses del passat, que viu dins de mi. Sabeu quina és la cançó del "vespre"dels Pets? Doncs jo em sento així i fins i tot pitjor.Espero que em pogueu ajudar! MOLTISSIMES GRÀCIES DE VERITAT FEU UN GRAN TREBALL❤️

Hola consultora!

Gràcies per escriure’ns!

Que profund tot el que ens expliques, que sàpigues que només per existir, ja ets única i tu mateixa. No passa res si a vegades volem copiar hobbies, maneres de ser o de vestir d’altres persones, no et castiguis per això, a vegades per trobar-nos a dins nostre hem de buscar una mica a fora.

Fixa’t amb totes les persones a les quals has imitat, si les has imitat segurament és perquè t’agrada com són i la vida que tenen, llavors, ja saps una mica el que t’agrada. Observa perquè et fixes més en unes persones que en altres, i a partir d’aquí, també pots començar a deduir quina és la teva personalitat i els teus gustos.

Es tracta d’explorar i observar. No de jutjar-te perquè “no tens personalitat”, perquè si que la tens, i durant molt temps has estat imitant a persones perquè “t’agradava” com eren, i per tant, segurament tu també ets així (en part).

Jo et recomano que vagis al psicòleg, més que res per el tema de l’ansietat. Si els teus pares et demanen perquè hi vols anar, digui’ls-hi que últimament et costa respirar i sents pressió al pit, que és ansietat i que vols anar al psicòleg. Segur que t’hi porten encantats, faran el possible per ajudar-te!

Espero haver-te ajudat.

Estrella Dorca – Psicòloga Sanitària

@estrelladp_psicologa

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!