El consultori

Rallaes del cap pel que diu la gent i "sociabilitzar"

Bon dia,
Sé que probablement sóc masa major per gastar aquest consultori (tinc 25 anys) però volia més que res escriure per ací certes coses i dubtes.
Jo sempre he sigut prou quadriculada i estudiosa, molt arrelada a la meua familia (som pocs però la relació és molt bona (de veres! Es brutal, sense ells no seria qui soc ara, parlem tots els dies i jo els ho solc contar tot per inercia, son una part de mi)).
Que pasa? Doncs que jo vaig acabar la carrera farà 1 any (si nois/noies universitaris la carrera no s'acaba en 4, molts per x motius tarden més i no pasa res!), que pasa? M'agrada la meua carrera, em va costar moltissim adaptarme, els canvis em costen moltisim. Conec a gent pero son amistats (per a mi aixo vol dir saludar en clase i prou, res de xarles, a vore si em parlen jo conteste però prou, pq soc selectiva).
No se, dic aixo perque 1 de carrera em costà moltissim per les expectatives que altres (no la meua familia!) tenien amb mi, "ja has fet amics?", "que tal la uni, ja t'has botat cap clase? Jo anava molt a la cafeteria ja saps".
Aixo sumat a que veia a tots fer grupets (que al final em vaig adonar que eren mes que res per cominencia, ja fora pels treballs o perquè vivien prop a un pis), va augmentar la meua pressió.
Afortunadament, gràcies a mi mateixa i la meua familia vaig sortir endavant, vaig coneixer gent (2 i gent major, literal gent de 50-60 anys que com jo estaven asoles i no se pq amb gent major em trobe mes comoda).
He apres a confiar mes a mi mateixa, tot i que de vegades els dubtes m'assalten, procure evitar les putes comparacions.
En fi, segurament haura gent que llisca aquest post i pense que soc aburrida, casolana, i molt tancada i cabuda però em dona igual.
Jo pense que ja m'he aceptat, no vaig a fer res que no em vinga de gust i a veure per on em du la vida.
Pq d'ací 1 any vaig a començar una mena de treball prou precari que te a veure molt amb exposar publicament i tal, de molta competitivitat interna però se que vull provarho (si quan acabe el plaç que m'he marcat vec que no m'agrada o no vec futur començare l'altra opció que tinc).
Que pasa? Se 100% que em va costar que te cages adaptarme a eixa nova feina on diuen que es durisim, has d'estar moltes hores allí (i visc prou lluny a 1 hora (amb sort i pillant combinació adequada!) Però ni de conya em vaig a un pis, em muic si no vaig a ma casa), inclús se segur que hi ha un periode que hauré d'anarmen fora (per enriquir el curriculum), en fi segurament les pasaré molt mal però crec que m'anira be pq al igual q en 1 de carrera, em vaig coneixer a mi mateixa, i em vaig sentir mes segura i vaig aprendre a pasar prou del que deien els demes i sobretot a estar relaxada quan els demes em parlaven.
No se simplement, era aixo jsjsjs. Moltes gràcies per la feina que feu i si el meu lema és: millor sola que mal acompanyada!
Pense que si la vida ha de posarte algú davant ja ho farà, mentres anire a la meua bola pase del que digen els demes de sociabilitzar (ja ho faig amb la meua familia i molt!).

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!