El consultori

Anorexia nerviosa

Hola Sara!
Primer de tot, moltes gràcies per donar-nos l'oportunitat de explicar els nostres problemes. Hi ha gent com jo que s'explica millor escribint que parlant.

Tinc un problema... Tot va començar a tercer de la ESO, es a dir, fa tres anys (ara estic a segon de grau mitja). Les constants burles i decepcions d'amigues van provocar que cada cop em veiès pitjor. Que sentís que no valia res. Tot el que deien sobre mi vaig acabant creient-m'ho. Vaig buscar informació de com aprimar per internet i all'a va començar tot. M'arrepenteixo moltíssim. Vaig deixar de menjar, no podia veure com engreixava encara més. No vaig estar ni un mes així, ja que unes noies que eran amigues mevas lis van dir als meus pares el que em passava. Vaig intentar fer vida normal, fent veure que tot estava be quan no ho estava. Mai he dit com realment em sentia per por a que em jutgessin encara més. A l'abril d'aquest any vaig empitjorar moltíssim, i els meus pares no sabien res del que em passava. Vaig començar a autolessionar-me, no menjava res o quasi res, sentía repulsió pel meu cos... al juny els meus pares es van donar conta del meu problema, ja que van veure uns comentaris meus al meu blog. Em van portar a un centre de trastorns alimenticis per veure si patia algún trastorn o tan sols era una cosa passatgera. Em van dir que tenia principis d'anorexia nerviosa.

Porto desde juny fins ara anant al psicóleg d'aquell centre. Al principi sempre li deia a la psicóloga com em sentía, pero ja no ho faig. Ella es pensa que vaig millorant, pero no es així. Sembla una tonteria mentirli, pero no puc veure com la meva familia pateix per la meva culpa... Un cop els meus pares van trobar unes pastilles per aprimar que eran mevas i la meva mare es va posar a plorar i el meu pare em va dir que ella sempre plora per la meva culpa, que tot es culpa meva.

La veritat es que no se que fer. Segueixo autolessionanme, saltant-me àpats sempre que puc. Tan sols espero el dia en que els meus pares confiin més en mi per tornar a... deixar de menjar. Arriba un punt que ja no se si posar de la meva part. Què m'aportaria? Engreixar... Medeixo 1.74 i ara mateix peso 57.

Al centre de trastorns alimenticis que vaig (Ita) he vist com ingressaven a noies, i no se si seria millor per mi que m'ingresessin. Crec que no puc amb tot això sola, que em supera. No tinc més forçes i no soc capaç de demanar ajuda.



Moltes gràcies per llegir això i ajudar-me, Sara. I ho sento si m'he enrollat molt. Un petò.

Hola ShineLikeSparks! Moltíssimes gràcies a tu per confiar en mi i explicar-me aquesta situació tan difícil que estàs vivint actualment. Sé que deus estar patint molt, pel trastorn, per la família, pels amics, per tu mateixa... Quan algú passar per un trastorn de la conducta alimentària tota la seva vida es veu perjudicada per a aquest patiment i se sent molt de dolor, sobretot a nivell emocional, per dins, que és el pitjor dolor que una persona pot sentir. Sé que et costa dir-li al psicòleg o als pares les dificultats que vas tenint, és normal que et costi perquè són coses complicades de parlar, però és imprescindible que siguis sincera amb els teus psicòlegs, si no els hi dius la veritat, no et podran ajudar encara que vulguin. Pensa que són professionals de la salut mental i estan preparats per escoltar-te i ajudar-te en tot el que puguin, no et jutjaran, ni et "renyaran", ni se sentiran decepcionats, ells et diran les coses que necessites escoltar i les pautes que necessites dur a terme per sortir endavant i recuperar la vida que t'ha robat la malaltia, la teva vida! Així que t'animo a que siguis sincera amb ells i els hi expliquis les coses tal i com són, només així podràs sortir de la malaltia. Fins i tot, si dius que t'expresses millor per escrit, els hi pots fer una carta. Explica'ls-hi com et resulti més fàcil, a través de la paraula, d'un escrit... com vulguis, però explica'ls-hi! I si creus que necessites ingressar, digue'ls-hi també per veure què en pensen i si troben que és necessari. Si ho necessites, t'ho proposaran. Sé que amb els pares és també molt difícil, sé que no els vols preocupar ni veure tristos (i ells també ho saben), però el que més volen en aquest món és ajudar-te, i per poder fer-ho els hi has de dir la veritat també. Oi que si ells tinguessin un problema tu voldries saber-ho per poder-los ajudar? A ells els passa igual, volen saber el què et passa per poder ajudar-te. A més, no tens que avergonyir-te o sentir-te culpable per una cosa de la que NO tens la culpa. NO tens la culpa de trobar-te malament. El pare pot ser t'ha dit això en algun moment perquè ell també és humà i també s'equivoca, com tothom, i com totes les persones, quan es posa nerviós, diu coses que no pensa realment. Intenta perdonar-lo per aquelles paraules que t'hagi dit i t'hagin fet mal, recorda que és el teu pare i la seva prioritat és que estiguis bé. Així que t'envio molts ànims per a que tinguis força per explicar la veritat tant als psicòlegs com als pares, és molt necessari. Pensa que com més triguis a dir-los la veritat, cada cop es va fent més grossa la bola i més difícil serà de parar-la. Ànims, digues la veritat! Un petó molt gran! Ja saps on trobar-me si necessites parlar!