El consultori

Recaiguda?

Hola!
Hem dic Nàdia. T'explico una mica la meva història... Els meus pares es van separar quan tenia dos anys. Des d'aquell moment, tenia que anar amb el meu pare un cap de setmana cada quince dies... Jo no volia anar mai amb ell, plorava molt i hem posava malalta dels nervis.

Quan tenia 11 anys, vaig desencadenar anorexia nerviosa purgativa. Vaig perdre 22Kg i hem van ingressar a Barcelona a un centre especialitzat. D'allà vaig sortir amb el meu pes, pero psicològicament continuava igual...

Com que a casa hem controlaven, vaig començar a autolesionarme. Hem van ingressar a un hospital psiquiàtric, i allà vaig deixar les autolesions i idees suicides, pero vaig tornar a perdre pes al sortir.
Hem van derivar al nutricionista del hospita, que el primer dia hem va amenaçar en que si baixava un gram en una setmana m'ingressava de nou...

Ara, feia uns mesos, sis o set que estava molt be... tenia els meus dies dolents com hem van dir que tindria, pero res important... Pero fa cosa d'uns quince dies, que estava nerviosa ja que s'apropava el nadal... Molt menjar, greix, calories...
Fa dos dies vaig vomitar. Feia quasi un any que no ho feia! La sensació hem va encantar... Aquella sensació de control... No ho sé... Hem vaig sentir molt be... He perdut un quilo i mig en la setmana que portem de nadal i crec que he perdut el control.. Vull perdre més i la necesitat de vomitar ha tornat a aparèixer després dels apats grans com sopar i dinar... I més si es familiar... Fa cosa de tres dies que torno anar a nadar, i abans anava per gust i ara només penso en cremar...
Estic espantada perque una part de mi sap que està malament, pero l'altra... li agrada, i molt aquest domini... Estic perduda. Torno a plorar de nervis o rabia... No sé com explicarte aquesta sensació de patiment...

Bueno... Volia saber que en penses, i si puc fer alguna cosa...

Un petó...

Nàdia.

Hola Nàdia! Moltes gràcies per compartir amb mi la teva situació, t'has explicat molt bé i pel que dius portes un temps passant-ho força malament amb el tema del menjar i a nivell emocional. Entenc aquesta sensació que dius de control, però com tu mateixa ets capaç de veure, és una sensació molt perillosa, que pot fer-te MOLT de mal, fins al punt d'haver de tornar a ingressar. És necessari que t'escoltis a la part de tu que sap que això és dolent per a tu i que reaccionis ràpidament per evitar que empitjori. Parla amb els pares, és imprescindible que ells ho sàpiguen per a que t'ajudin com necessites. El que t'està passant no és culpa teva i els teus pares han d'ajudar-te. Sé que pot ser difícil parlar amb ells, però és necessari que ho facis, ja que és la única manera d'evitar que l'anorèxia et robi la vida. T'envio molts ànims per a que facis el pas i parlis amb ells!! Ànims i molts petons Nàdia!!