El consultori

anorèxia

Jo mai m'he acceptat a mi mateixa, sempre m'he vist massa baixa, lletja i inferior a les altres. Jo no sóc molt bona als esports, però fins fa dos anys feia natació, però vaig deixar perquè quan no tenia deures o examens, estava molt cansada o tenia la regla, total que vaig decidir deixar-ho per concentrar-me millor en l'últim any de la ESO. Però vaig començar a sentir-me malament amb mi mateixa, l'esport em relaxava, em treia tot l'estrès, feia que em relaciones (ja que em costa fer amic), no feia que m'agrades a mi mateixa, però m'acceptava. Vaig ser tan covard que vaig reduir tots els meus problemes a que estava gorda, si suspenia un examen, no era capaç de fer les coses, no trobava el meu grup d'amigues, mai he tingut novio, vaig pensar que si m'aprimava tot seria millor i vaig reduir la quantitat de menjar. Mai vaig deixar de menjar del tot, sempre menjava una mica. Vaig estar anant al psicòleg i em va ajudar poc. Les meves amigues em deien que estava molt prima que havia de menjar més i fins i tot alguns professors em preguntava si menjava. No arribava als quaranta quilos encara que tinc una altura de 1,50. En aquell moment m'odiava a mi mateixa, em donava fàstic, inclús em vaig fer mal a mi mateixa dues vegades.
Desprès de l'estiu, vam començar un nou curs i vaig conèixer a gent nova, i m'he adonat que a les meves amigues actuals no els importa el meu físic que m'accepten. Ara ja menjo normal, encara que a vegades em segueixo sentint culpable, però ja quasi mai llenço el menjar. Ara ja menjo, xocolata i no controlo tant les calories. Ara peso 43, i em veig normal, els altres no veuen que m'he engreixat però jo m'ho noto a les cuixes i a la panxa.
M'agradaria saber com puc saber si he sortit d'aquest "món", si he superat l'anorèxia. O si estic a prop de aconseguir-ho.

Hola! Gràcies per compartir amb mi la teva situació. Ostres, deu n'hi do la història que expliques, has degut passar per una època molt difícil en la que has hagut de patir molt, em sap molt de gru. Em preguntes si has sortit d'aquest "món". M'agradaria poder dir-te que sí, però em sembla que és probable que encara hi siguis una mica a dintre. En el transcurs d'aquestes malalties es tenen èpoques millors i pitjors i quan ve una època "bona" és freqüent creure que un s'ha curat, quan en realitat la malaltia continua sent-hi però es mostra menys "activa". Crec que això pot ser el que t'està passant, que estàs tenint un època millor però la malaltia continua a dintre, amagada. Penso que es tracta d'això perquè tot i que vas anar a un psicòleg, sembla que no vas fer un tractament especialitzat en aquest tipus de trastorns. Fer un tractament especialitzat és la única manera de superar aquests problemes, per això sospito que potser encara l'arrossegues una mica. Aquests trastorns són horribles, fan patir molt i a mida que va passant el temps són cada cop pitjors, no vull que et passi això, així que et proposo que m'escriguis a sbujalance@acab.org per a que puguem parlar millor sobre el teu cas, què et sembla? Molts petons!!