El consultori

Nooo estic bé amb mi..(V)

Hola... mira t'estric bàsicament perquè no tinc e valor de parlar això amb els meus pares, i per molt que m'ho recomanis, i se que ho hauria de fe, no ho fare. He parlat d'això amb les meves amigues, però esque elles fan tot el que poden, que no es gaire:( Fa moooooolt de temps que em swento malament amb el meu cos, fins i tot vaig intentar vomitar, vaig arribar a pesar 45 i feia 1'70. Després em vaig engreixar perquè vaig mig caure en la bulímia. Em sentia mooooolt malament i me mare sen va adonar, al cap i a la fi és la que ma parit. Ella i jo, sense parlarne, sabíem exactament el que estava fent, i em va ajudar a tornarme a sentirme bé. Però mai m'he sentit bé del tot, controlo ABSOLUTAMENT tot el que menjo. I hi ha temporades que em sento bé, n'hi ha que no... m'agradaria saber si per una banda pesant 52-53 i medint 1'70 està bé, i per altra banda m'agradaria saber si saps algun exercici/consell/truc per disfrutar d'una puta vegada sense estar pensant amb el pes constantment, disfrutar si vull menjar un simple donut sense mig plorar de lo malament que em sento després, esque és molt frustrant. Esdque em vaig plantejar de anar a lo del centre jove que tenim a l'insti, que tajuden i en teoria es completament ''confidencial''... però esque no li vui explicar la meva vida a una desconeguda, i molt menys demanar la hora al meu tutor que també voldrà saber que em passa... i per colmo quan senterin que me plantejat un altre cop intentar vomitar els meus pares si posaran pel mig, i si al final m'ingressen perquè sóc una puta malalta? No vull tenir ni anorèxia, ni bulímia ni res... Però esque sento que ja ha durat com un any i si continuu intentant sortir-ne sola no ho aconseguire. però els meus pare4s no poden saber això... me mare sempre fa tot el possible perquè menji el màxim possible, i crec que si que sospiten que he tret les patates fregides, la brioxeria, la hamurguesa, el bacon, la pizza, els frankfurts i tot això de la meva alimentació, i que emnjo el mínim possible... estic feta un lio, t'agrairia que contestesis el més abans possible. Ah, i una última cosa (em sap greu enrotllarme tan) QWue ara per nadal que faiG? Hi han un piló de dinars, l'any passat em vaig fer veure que tenia mal de panxa tot el Nadal i no vaig ni menjar ni un ferrero rocher, ni un dinar.. però aquest any tampoc colarà. I tampoc vull això, perquè sento que m'estic perdent una part molt bonica de la vida i de la felicitat mateixa. Però esque el que em passa esque no `puc controlarme i menjar coses amb sucre amb proporcions normals. Mai en menjo MAI , però alguna vegada, per alguna raó, en menjo, es com si tiresin el tret de sortida i després no en paro de manjar fins que rebento o vomito de tant que he menjat.. es mooolt frustrant, perquè veus a la meva germana i ella menja tan TAn normal, tan bé, sense remordiment i menja un piló i bastant sucre està igual que jo de prima, però jo si menjes com ella estaria com una foca... sisplau necessito una mica de ajuda, i un altre cop en disculpo per el llarg text, i mira que m'he saltat coses eh! ahjajajajajaja

Hola ela! Gràcies per compartir amb mi la teva situació! Entenc el teu patiment, quan una persona s'obsessiona amb el menjar i el pes pot acabar trobant-se molt malament, com sembla ser el teu cas. Sé pel que estàs passant, deu ser un infern, i m'imagino les ganes boges que tens de sortir d'aquest infern i recuperar la vida que la preocupació pel pes t'ha robat. I sé que és molt difícil explicar als pares això que t'està passant, però és que és la única manera d'aconseguir sortir d'aquest forat tan dolorós. Per tot el que m'expliques és possible que estiguis patint un trastorn de la conducta alimentària, del qual tu no en tens la culpa (ningú en té la culpa), però és necessari que per superar-lo facis l'esforç de parlar amb els pares. Un cop ho hagis fet t'hauràs tret un pes de sobre, no hauràs d'amagar-te del que et passa i, sobretot, els teus pares et podran ajudar com necessites. Si veus que et resulta molt difícil parlar amb ells cara a cara, prova d'escriure'ls una carta per a que la llegeixin quan tu no hi siguis. T'envio molts ànims per a que els hi expliquis als teus pares, és la única manera de trobar-te millor. Molts petons!!